Sentís, la complexitat

Un home de bona consideració em va preguntar fa uns dies: “Ja saps que el fatxa d'en Carles Sentís s'està morint?”. Si no ho hagués sabut, el qualificatiu “fatxa” hauria quedat neutralitzat per la notícia i potser ni l'hauria sentit. Com que ho sabia perquè m'ho havia dit en Jaume Arias, l'amic que ha fet companyia a Sentís fins al final, tot seguit vaig retirar la bona consideració a qui m'havia fet la pregunta. Cent anys de vida condensats en una paraula. Hi ha gosadies més subtils.

Sentís va ser qui acabada la guerra, havent abraçat la causa franquista, va publicar el terrible article Finis Cataloniae? El fin de una película de gángsters, simplemente i va ser, segons Eugeni Xammar i desmentit per ell, l'espion de Franco. Però no oblidem ni oblidarem mai que amb vint-i-pocs anys havia estat el periodista valent i caminador, exemple de periodistes llavors i ara, que va fer el viatge en Transmiserià de Llorca a Catalunya per poder narrar de primera mà d'on provenia i com era la immigració de murcians i explicar-nos la composició de Catalunya de llavors i ara. Va assistir al procés de Nuremberg, i ens el va narrar, no com a “fatxa” sinó amb l'acreditació dels aliats. Va assentar al Tele/eXpres les bases del gran i democràtic diari que Manuel Ibáñez Escofet faria. Va dirigir Ràdio Barcelona, la primera que va dir algunes coses en català. Va ser un analista fi de l'actualitat i un home molt ben informat del món. I al capdavall, i després de moltes voltes, l'home del Finis Cataloniae? va contribuir al retorn de Tarradellas, el president que va enllaçar la legitimitat republicana amb el postfranquisme. La seva obra ha estat editada per La Campana, editorial d'Isabel Martí i Josep M. Espinàs, un periodista lliure de dubte i una editora de trajectòria democràtica i catalanista, personal i familiar.

Sentís resumeix un segle de vida catalana, amb les seves llums i ombres. Amb una talla més èpica –també física–, Orson Welles el podria haver agafat de model per compondre aquells personatges plens de contradiccions que tant abellien al director i que estan fets de la pasta dels homes que cauen i s'aixequen, que caiem i ens aixequem. Charlton Heston sempre serà el “fatxa” de l'Associació Nacional del Rifle per als qui no saben que gràcies a ell va ser possible que Orson Welles dirigís Sed de mal, la pel·lícula de la complexitat humana. Fa temps que no es fan pel·lícules sobre la complexitat humana. Com que només se'n fan de bons i dolents, la pregunta d'alguns homes de bona consideració i la que es transmet per les xarxes socials que només accepten textos de cent quaranta caràcters és: “Ja saps que el fatxa d'en Sentís s'està morint?”