L'estiu a escena
Jaz és nom de dona
Una interpretació poderosa de dues joves actrius al servei d'un muntatge del Grec, tan aviat colpidor com redundant, que explora la condició humana
La coartada del jazz, amb dues zetes, ha donat peu a infinites escenificacions. Des de la cara ennegrida d'Al Johnson en la primera cinta del cinema sonor –Jazz singer–, fins al cos d'una Billie Holiday humiliada al terra –Body & soul– o al personatge de Cortázar perseguint aquella nota inabastable. Natural de l'africana Costa d'Ivori, Koffi Kwahulé és un dramaturg contemporani que viu, escriu, pateix i gaudeix a ritme de jazz. Una dèria amb la qual ha guarnit bona part de la seva obra tant d'una manera explícita com metafòrica. En el muntatge seu que es pot veure fins aquest diumenge a la recollida Àtrium de Barcelona –amb una capacitat que no supera el centenar de seients–, la participació del jazz es fa evident amb un títol que despulla el vocable d'una de les zetes i el personifica en el cos d'una dona. Una muller que, en l'escenificació de Raimon Molins, són dues –ella i la contrària–, interpretades per dues actrius joves i enèrgiques que exclamen, declamen, reciten, relaten, ballen, xisclen, canten, salten i repten en una varietat de registres coreografiats que tan aviat colpeixen com voregen perillosament l'excés. Elles hi deixen la pell, però és aquesta redundància, en certa manera marcada per les obsessions escatològiques del mateix autor, allò que situa l'espectacle a un peu de l'histrionisme i d'un clixé que no l'afavoreix. Resulta que Jaz és un àngel caigut que habita als baixos fons de la ciutat en un edifici amb les canonades obturades de residus orgànics que són l'expressió dels instints més deplorables de la condició humana. Prostitució, violació i mort són llocs comuns en una història massa farcida de tòpics per aconseguir una credibilitat poètica més enllà de l'estereotip. Tot i així, malgrat la desubicació d'un violinista barroc enmig de la desolació, la convincent actuació de les dues intèrprets concedeix al muntatge moments d'encomiable fermesa emotiva. Elles, i el Thelonious Monk que es projecta a la sala d'espera interpretant Just a Gigolo, són la veritable flor de lotus que emergeix dels fems com a cant d'esperança en l'espècie humana.
