‘Indies' al poder
Recordo als anys de trànsit dels 80 als 90 que els grups independents van pujar al capdamunt de les llistes. Va ser l'esclat de Nirvana, i amb ells tot el grunge de Pearl Jam, Soundgarden, els segells petits de Seattle. Un so fosc, rebel i amb actitud estava de moda als Estats Units i les discogràfiques alternatives descobrien troballes que es convertien en boom fàcilment. A Gran Bretanya, passava tres quarts del mateix: Oasis, Blur, Suede, Radiohead, Supergrass... Tots ells van fer compatible la bona música amb ocupar els primers llocs del top supervendes. A Espanya es va reflectir amb Los Planetas. I les multinacionals es van anar apoderant de tots aquests grups i van esprémer la moda fins que al final l'independent era comercial. I punt.
La democratització musical d'internet ha provocat un fenomen similar. Vetusta Morla, Russian Red o Manel estan entre els més venuts de l'any. Els melòmans hauríem de pensar que estem d'enhorabona. Però potser caldria analitzar les dades tenint en compte més factors com que avui dia amb molts menys exemplars venuts s'arriba al top ten. Vendre molt no significa ser el més popular. Fa 15 anys, estant entre els deu primers de vendes, les cançons li sonaven a la veïna de 60 anys, i ara no. També hauríem de valorar els pactes que els grups fan amb les multinacionals. Per exemple, contractes a partir de 10.000 còpies venudes. O contractes amb multinacionals de cerveses. És això ser independent?
No dubto que quan van néixer, i fins i tot ara en el seu ànim, els indies que triomfaven tenien un cert esperit independent, però la manera de vendre's mai ho és, ben bé. I estic convençut que el mainstream tornarà a fagocitar un cop més el rock alternatiu, com va passar als 90. En el fons, és el mateix dilema de sempre: diners i comoditat, o integritat vital.
