Crítica
contemporània
El maquinista de la França Xica
L'espectacle uneix dues generacions de lliurepensadors sonors
Amb l'arribada de l'estiu es precipiten els festivals farcits de velles glòries i rutilants estrelles mediàtiques. Cartells on pesa més l'aparença que no pas el contingut. On la crònica de societat acostuma a passar davant de la presumpció artística, des dels que fins i tot tenen la barra de presentar l'actuació
de divinitats del pop com Quincy Jones quan en realitat només fa de presentador de la vetllada.
Afortunadament, però, encara hi ha festivals com el de la Porta Ferrada, el més veterà de tots –a punt d'arribar al mig segle–, que tenen la decència, la dignitat i el criteri de combinar una programació comercial amb un seguit de propostes de més rigor artístic i creatiu. Un exemple immillorable ha estat l'estrena de l'espectacle que ha unit dues mentalitats i dues generacions de lliurepensadors sonors per aquestes terres com són el músic Carles Santos i el grup Cabo San Roque, Maquinofòbia pianolera. De tal manera que el pianista i compositor de Vinaròs, paradigma de la rauxa, la disbauxa i la trempera sense complexos, esdevé el maquinista més qualificat per activar els mecanismes que concedeixen vida rítmica, harmònica i melòdica als engranatges i complements de la França Xica. Aquest és el nom de l'Orquestra Mecànica construïda i programada per tres dels integrants de Cabo San Roque, que també intervenen de manera orgànica amb instruments convencionals –guitarra elèctrica, acordió, percussions i veu– i que tanmateix segueixen el rumb marcat per l'impuls i les batzegades pianístiques d'un geni indomable i poderós com l'únic i irrepetible Carles Santos.
