Crítica
contemporània
El grinyol d'una porta
Un dels trets distintius de l'evolució de la praxi musical en la centúria passada és l'exploració del so com a matèria primera subjecta a totes les transformacions imaginables, més enllà dels recursos tradicionals. És en aquests paràmetres que cal saludar una de les propostes més singulars dins la programació musical anodina del Grec, la rara oportunitat a casa nostra d'escoltar en directe una de les peces més cèlebres de Pierre Henry, un dels pares de la “música concreta”. Henry, junt amb Pierre Schaeffer, va començar a final dels anys quaranta a treballar en la manipulació sonora d'objectes extrets de la realitat i modificats per mitjans electroacústics. Dit de manera més simplista, la manipulació del que habitualment es consideren sorolls per crear música, no debades el procés de transformació d'aquests sons no deixa de ser també un procés de composició.
Variacions per a una porta i un sospir, del 1963, ja deixa clar en el títol quins són els seus elements constitutius. Henry no trenca pas del tot amb la tradició en recórrer a un nom formal tradicional com el de la variació i en assignar títols als diferents moviments, com si es tractés d'un poema simfònic a l'ús. Com en altres partitures, hi ha tensions i distensions, crescendos i decrescendos, o reexposicions de certes figures recognoscibles. Amb el seu ordinador, Carlos Gómez va ser artífex més que no pas intèrpret d'una experiència musical diferent que va tenir un marc apropiat en la Fundació Tàpies, artista també avesat a treballar amb materials fora del marc de la seva disciplina.