Malsons a la societat del benestar

En un temps en què es parla de crisi de la lectura, resulta altament curiós comprovar com els best-seller han passat a convertir-se en un material altament valuós per tal de fer-ne adaptacions cinematogràfiques que solen fracassar artísticament però que en la majoria dels casos es converteixen en grans èxits comercials. Sembla com si tot best-seller necessités la seva adaptació per tenir una segona vida comercial i poder fer-se publicitat. El resultat final de la pel·lícula no és més que un reclam publicitari, encara que només sigui per dir una vegada més que el llibre original és sempre millor que el relat cinematogràfic. L'adaptació del primer capítol de la trilogia Millenium, de Stieg Larsson, Els homes que no estimaven les dones, constitueix un cas previsible, malgrat que les seves peculiaritats l'aparten un xic de la norma. La peculiaritat més curiosa rau en el fet que els editors han confiat l'adaptació a la indústria del seu país i han deixat pas a un blockbuster de producció sueca, posant a prova les capacitats de la indústria europea per afrontar el repte d'una mínima especialitat. Dirigida a contracorrent per Niels Arden Oplev, un cineasta provinent del món televisiu que amb la pel·lícula vol copiar mimèticament el model dels thriller americans, s'aparta d'aquell model de cinema més fred i reflexiu que ens ha donat l'altra pel·lícula sueca de la temporada, el relat de vampirs Déjame entrar, de John Ajvide Lindqvist.

Els homes que no estimaven les dones no té gaire originalitat com a relat. La seva estructura podria ser la d'una pel·lícula de misteri més o menys convencional en què un seguit de crims del passat deixen pas a un jeroglífic que pot solucionar-se a partir d'un seguit de citacions bíbliques. Des d'aquesta perspectiva, l'empremta d'obres com ara Seven, de David Fincher, és més que considerable. La trama degenera cap a solucions més rocambolesques i té els clàssics cops d'efecte propis del gènere. El resultat global és més aviat discret. L'originalitat de la pel·lícula, que estaria determinada per la novel·la, rau en la manera com Stieg Larsson convertia la novel·la d'intriga en un model de denúncia contra els sectors de l'extrema dreta de la seva societat i com reflexionava sobre els maltractaments femenins. Larsson va ser tota la seva vida un periodista militant, que va convertir les seves novel·les en una manera de denunciar els aspectes més tèrbols de la societat del benestar. Niels Arden Oplev reprèn aquesta denúncia però sense gaire intensitat, i cau a vegades en un retrat més caricaturesc. L'altra peculiaritat de la pel·lícula és la manera com es construeix la parella protagonista. Mikael Blomkvist vol ser l'alter ego del mateix Larsson, un periodista transparent que vol convertir el seu treball en una forma de denúncia contra la corrupció. La seva imatge d'home íntegre no aporta res de nou; la novetat rau en el personatge de Lisbeth Salander –interpretada amb molta gràcia per Noomi Rapace–, una hacker d'aparença gòtica que viu marcada per un fosc passat que no acaba de revelar i que té un sorprenent do per a la memòria visual. Ressentida, políticament incorrecta, venjativa i amoral, és un personatge veritablement a contracorrent que anima la pel·lícula i la treu del seu rerefons excessivament previsible.