Dies d'escola

Pocs músics han demostrat una inclinació tan propensa a reinventar-se com ho ha fet Chick Corea en els darrers vint anys. Una vegada sobrepassades les dècades dels setanta i vuitanta, anys de creativitat original en què es va convertir en icona de la fusió entre el jazz i el rock després que el Bitches brew de Miles el catapultés, el músic italoamericà s'ha dedicat bàsicament a regenerar, reconstruir i reelaborar tots aquells preceptes que van fonamentar la seva identitat sonora. Ho va fer durant el decenni dels noranta rearmant les formacions de l'Electric i l'Acoustic Band i ha seguit practicant-ho fins avui reflotant projectes com ara Touchstone, revivint propostes com el seu duet amb Gary Burton i reinventant fórmules en forma de seqüeles d'una mateixa història. Com és el cas de la celebrada Return to Forever, que dijous a l'Espai Port del Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, va mostrar la seva quarta reencarnació.

La vesprada era plàcida i serena i el cartell servia més estrelles –Chick Corea, Stanley Clarke, Jean-Luc Ponty, Frank Gambale i Lenny White– que les que podia oferir un cel prenyat de núvols. Tot i així l'entrada va ser més aviat discreta, unes cinc-centes persones en un espai amb capacitat habilitada per a 2.000. La crisi? El preu del tiquet? No són bons temps per al jazz? La fusió no és cool? Corea està massa vist? Potser alguns d'aquests interrogants, la suma de tots o qualsevol altre que es pugui plantejar donaria l'explicació de la punxada, però el que es pot certificar és que la immensa majoria dels presents van sortir notablement satisfets mentre taral·lejaven els acords retrobats de Schooldays. El vell èxit de Stanley Clarke, que, precedit pel no menys recurrent Spain de Corea –amb la introducció pertinent del Concierto de Aranjuez–, va posar la cirera a dues hores i mitja d'intensitat elèctrica i virtuosística.

I, de fet, la nit va ser com una retrobada d'antics companys d'escola –això sí, primeres espases de la seva promoció– disposats a reviure aquelles aventures que han contribuït a forjar les seves respectives carreres com a grans solistes i a compartir-les amb tots aquells adscrits al corrent del jazz elèctric. Això justifica que durant el primer tram del concert es revisitessin clàssics com ara Medieval overture, Señor Mouse, Sorceress i Shadow of Lo; que a mig camí s'establís un recés per obrir pas a l'autoria d'un Ponty en plena forma –Renaissance– i també d'un Stanley Clarke amb un baix elèctric i un contrabaix que semblaven endollats a uns turboreactors patentats per l'equip mecànic de Red Bull, i que abans de coronar l'actuació Chick Corea deixés palès que els més de vint-i-cinc quilos que ha perdut en els darrers quatre anys no han reduït un gram la intensitat i l'energia que segueix injectant al seu clàssic Romantic warrior.