Hodgson, supergran
Un any després del diluvi que va caure a Cap Roig i que va obligar a suspendre el concert de Roger Hodgson, tant ell com bona part del públic present al seu concert de dilluns passat al mateix escenari recordaven perfectament les circumstàncies del 2 d'agost del 2010, quan Hodgson va saber reconvertir aquella situació negativa en un moment inusualment màgic, passant una bona estona amb els seus seguidors, remullats però extasiats per la seva simpatia i amabilitat. “El públic va tenir molta paciència”, recordava Hodgson en els camerinos després del concert que, finalment, es va poder celebrar aquest dilluns 1 d'agost sense incidències climàtiques i amb un públic plenament entregat a aquest artista generós. En certa manera, vam sortir guanyant amb l'ajornament perquè, en aquesta gira, Roger Hodgson no va amb el format acústic i reduït de les últimes visites, sinó amb una gran banda formada per tres eficients músics canadencs i un bateria estatunidenc que donava molta força al conjunt. L'aposta de Hodgson és molt clara: ara vol tocar els clàssics de Supertramp amb la força dels millors Supertramp, els de la segona meitat dels setanta, amb els teclats i els vents que eren la marca de la casa. De fet, dels 21 temes que va interpretar, només tres pertanyien a la seva carrera en solitari. Al marge d'un tribut als Beatles amb Across the Universe –“Sense ells, possiblement jo no seria aquí”, va dir–, Hodgson es va concentrar en els discos de Supertramp editats entre el 1974 i el 1982, amb especial predilecció per Crisis, what crisis? (1975) –les crisis són cícliques– i Breakfast in America (1979), amb cinc temes de cada disc. Va obrir el concert amb Take the long way home i el va cloure, després d'assegurar-se bé que no plouria, amb It's raining again. Van sonar totes les imprescindibles i, just abans dels bisos, va oferir una magistral Fool's overture, la seva petita gran simfonia sobre la II Guerra Mundial.
