Cadaqués, a la cruïlla

Abans que comencés el concert d'Antonio Carmona, com a cloenda de la 40a edició del Festival de Cadaqués, el seu director artístic, el músic i activista Saki Guillem, va presentar l'estrella de la nit de dissabte i, de pas, va anunciar amb un to molt emotiu que aquella nit s'acabava alguna cosa més que la 40a edició, però no va quedar gaire clar si es tractava de la seva etapa al capdavant del festival –iniciada ara fa quatre anys, amb l'edició 37.1, una manera de subratllar justament la nova línia programàtica del festival i el seu trasllat a l'olivar de Sa Conca– o si la situació era encara més greu i el que moria aquella nit era el mateix festival, justament en aquest 40è aniversari, tan rodó i tan meritori per a un festival d'estiu.

La qüestió és que, quan Antonio Carmona va sortir a l'escenari després que els seus cinc excel·lents músics li preparessin una bona introducció instrumental, el cantant també es va solidaritzar amb l'organització del festival per haver estat víctima de les sacsejades polítiques i econòmiques tan habituals ara mateix en els ajuntaments, i va desitjar reiteradament que el festival pogués tirar endavant i que tots plegats ens hi puguem retrobar l'any vinent. Després d'escoltar tot això –i els agraïments de Guillem a l'anterior alcalde–, no sabem quina cara els va quedar als membres del nou equip municipal cadaquesenc, però tot i els indicis de crisi estructural, la situació no és tan greu com sembla: RGB Management, que s'ha encarregat de la producció del festival durant els últims quatre anys, ja està mantenint converses amb l'Ajuntament perquè el festival continuï, probablement amb un nou format que combinaria elements tant anteriors com posteriors a l'edició 37.1 del 2008, alternant com a espais l'església i l'olivar de Sa Conca, la qual cosa implicaria també una programació més equilibrada entre la música clàssica, que va ser l'eix del festival durant molts anys, i les programacions més eclèctiques dels últims quatre anys, amb un pes important del jazz, però també de la música contemporània, el rock, etc.

El més sorprenent de tot plegat és parlar de crisi i de final enmig de tot un èxit de públic, com ho va ser el concert d'Antonio Carmona, un músic amb prou credencials –pel seu passat, pel seu present, pel seu atractiu, pel seu domini escènic– com per poder atreure un públic molt heterogeni. A més de tocar uns quants temes dels seus dos discos en solitari (Vengo venenoso i el recent De noche), Antonio Carmona va homenatjar el seu amic Antonio Vega, amb Se dejaba llevar por ti, i un altre Antonio, el Pescaílla, patriarca dels seus estimats Flores, tocant les seves impetuoses rumbes, amb guitarra i percussió. Per al final van quedar els èxits de Ketama, No estamos locos i –després d'un delicat Aquellas pequeñas cosas de Serrat– l'obligat Vente pa Madrid, per cloure una gran nit, que tant de bo no sigui el final de res.