La política de la negació cultural

Prop de tres mesos després d'haver guanyat les eleccions, l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha decidit parlar per primer cop de cultura. Ho ha fet després que s'hagi aprovat un cartipàs sense Regidoria de Cultura i després d'haver dissenyat un projecte en què les decisions culturals depenen directament d'alcaldia. En lloc de plantejar unes propostes de govern de cara al futur, Carles Puigdemont ha preferit posar sobre la taula una política del no. Girona no tindrà Regidoria de Cultura, però tampoc tindrà el futur edifici de l'art contemporani, ni es desenvoluparà el projecte del centre cívic al cinema Modern tal com estava previst, ni es nomenarà un nou director per al centre cultural de La Mercè i, probablement, tampoc tindrà Festival de Músiques Religioses. En lloc de construir, la primera acció de govern no ha estat altra que la de desmuntar i qüestionar el que s'havia fet fins ara. Podem entendre que el govern intenta replantejar les prioritats cultuals de la ciutat, però ens estranya veure com aquesta política no es troba acompanyada de cap proposta cultural, ni de cap direcció clara de govern, ni de cap aposta per un model concret que ajudi els creadors. La situació resulta preocupant perquè fa la sensació que aquesta política de la negació en el terreny de la cultura no és més que la porta cap a un camí incert que pot conduir la ciutat cap a una certa inèrcia.

Entre les mesures que durà a terme el nou alcalde l'ha que ha aixecat més rebombori mediàtic ha estat la decisió de no voler desplegar les obres del nou edifici del centre d'art contemporani, el Bòlit. La decisió es pren quan ja està dibuixat el projecte executiu i quan el govern de l'Estat ja havia compromès 400.000 euros i quan la Generalitat havia garantit la seva funció com a espai estratègic de futur. No és cap novetat afirmar que el Bòlit ha estat el camp de batalla de determinada política d'oposició contra la cultura duta a terme per l'Ajuntament de Girona. El que ens molesta de tot plegat no és el debat sobre si cal executar o no les obres del nou Bòlit, sinó el fet que l'alcalde continua mantenint l'acusació de considerar el Bòlit com un model de cultura elitista, sense pensar que amb les seves paraules no fa més que alimentar l'eterna demagògia política contra l'art contemporani. Les batalles anti-Bòlit que s'han dut a terme no són més que el transfons de la visceralitat amb què determinats sectors contemplen tot allò que està acompanyat d'una visió de la cultura com a avantguarda, com a experimentació i com a projecció de futur. Si examinem la història de Catalunya al llarg del segle passat veurem que el factor que més ha projectat el nostre país a l'exterior no ha estat altre que l'art contemporani. La batalla per l'art l'han duta a terme amb constància nombrosos creadors, que han aconseguit imposar-se als populismes. Uns creadors que han entès que calia projectar-se a l'exterior des d'una fidelitat radical cap als preceptes de la contemporaneïtat i la modernitat. D'un projecte com el Bòlit es poden discutir les seves línies, els seus camins, les seves polítiques, la forma com es pot obrir als artistes de la ciutat i, fins i tot, el seu nom, però el que resulta absurd és fer-lo servir d'excusa per condemnar d'elitista tot l'art contemporani. Abans de fer-ho, cal preguntar-se quin ha de ser el paper que el Bòlit haurà d'ocupar en la creació cultural de la nostra ciutat, quins són els seus veritables motors i quina pedagogia es durà a terme per acostar l'art a la societat. Mantenir una posició conservadora i demagògica no fa més que tancar portes cap al futur.