A la cort dels Tudor

L'última temporada musical pot semblar un record llunyà ara que la calor ataca de valent mentre els festivals d'estiu floreixen, però encara queden ben presents en la memòria un grapat de magnífiques impressions que no podem menys que honorar amb els habituals premis anuals sense dotació d'aquesta secció. La celebració aquests dies d'una multitudinària rave party de jovenalla catòlica amb un líder de masses com Benet XVI és una bona ocasió per posar els guardons sota l'advocació del rei anglès que va trencar amb la seu de Sant Pere, Enric VIII. Això sí, la inspiració la dóna la magnífica sèrie Los Tudor, o com explicar la història amb pinzellades d'erotisme, diverses execucions i un munt de cossos esculturals.

Premi Anne Boleyn. La decapitada segona muller d'Enric VIII ha aparegut, en la més dulcificada versió de Donizetti, en una temporada del Liceu marcada per dones amb empenta com Carmen, Kundry o Ariane. Seguint una llei no escrita, aquest curs ha estat molt més notable que l'anterior (i ho serà més que el proper?), però posats a triar un sol títol, em quedo amb la sempre pertorbadora Lulu, encarnada per una sensacional Patricia Petibon en el bigarrat muntatge d'Olivier Py.

Premi Thomas More. L'ego de tot crític s'infla fora mida quan el citen en la publicitat d'un concert, excepte si només agafen l'única paraula o frase positiva del text. Palau 100 té a bé citar-me en el proper concert que oferirà Grigori Sokolov i, si fa uns mesos parlava d'imperatiu moral referint-me a l'immens pianista rus, és just i necessari que, un any més, rebi un premi, aquest cop amb el patronatge d'un personatge que, com ell, no traeix la seva consciència per moltes pressions que rebi. Per sort, Sokolov no corre el risc que li tallin el cap, tot i que la seva manera de tocar sembli cada cop més una utopia en els temps que corren.

Premi Duc de Suffolk. L'amic més constant del rei al llarg de la sèrie és capaç de navegar per les procel·loses aigües de la cort sense enfonsar-se, una qualitat que també hauria de tenir el director musical d'una orquestra. Pablo González ha desenvolupat aquest any un treball seriós amb l'OBC i si, com és natural, hi ha hagut concerts millors i pitjors, el resultat global és tan satisfactori com esperançador. Les quatre simfonies de Schumann no van ser, en el conjunt, el punt àlgid de la temporada, però sí que per les seves característiques, allunyades de l'impacte més fàcil d'altres peces, van ser un bon termòmetre de l'evolució de González i l'orquestra.

Premi Jane Seymour. La dona més estimada per Enric VIII, si jutgem per la commoció que li va causar la mort de la mare del seu hereu. Arcadi Volodos és un dels intèrprets més estimats a Barcelona, i el seu últim recital per a Ibercamera va incloure una antològica Sonata en si menor de Liszt, que brilla encara amb més força en aquest any d'aniversari del compositor hongarès.

Premi Caterina d'Aragó. La primera i soferta esposa del rei, retratada amb especial noblesa per la sèrie, és una bona excusa per recordar una atractiva recuperació del nostre patrimoni musical, les Vespres de Sant Jordi de Joan Pau Pujol que Jordi Savall va interpretar a Santa Maria del Mar.

Premi Enric VIII. No havia de ser rei, però la mort del seu germà va propiciar el seu accés al tron. Tampoc Adam Fischer no havia de dirigir a Barcelona, però la cancel·lació de Mariss Jansons va facilitar que l'hongarès actués a Palau 100 amb la sempre formidable Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, un concert coronat amb una Cinquena simfonia de Beethoven impressionant. Els grans clàssics, com la gran història, sempre donen joc.