La mort, quina gràcia...

Esperpèntica, cadavèrica, cruel, maternal, sardònica, poderosa, immortal... Així es defineix a ella mateixa la mort en aquesta comèdia negra i musical de Comediants, que dimecres es va estrenar en la seva versió catalana al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. La mort representada, a la manera clàssica grega, per Persèfone, literalment “la que porta la mort”, precedent mitològic de la nostra entranyable parca, a la qual dóna vida –gran contrasentit– en aquest espectacle la que durant molts anys ha estat la reina del musical català, Àngels Gonyalons: una elegant Persèfone, molt sexy i cabaretera, de sentiments ambigus, com correspon a una dona que ha estat raptada per Hades per convertir-la en reina dels morts i que recupera la seva antiga condició de donzella (Core) quan arriba la primavera i explota la vida.

I on és l'humor (negre)? En una sèrie de situacions i personatges més prosaics, com ara el senyor Rafael Bonaventura i Ortega, difunt recent. De cos present, va rebent la visita de diversos familiars, amics i amants, que majoritàriament no el trobaran gaire a faltar. Són personatges amb màscares, gairebé de tebeo, esperpèntics. Alguns li demanen a Persèfone que retorni el mort a la vida, però els seus interessos són mesquins. A més, Persèfone no en fa cap cas, d'aquestes petites misèries humanes: el seu regne no és d'aquest món, i és ella qui decideix quan comença aquest viatge sense retorn que és la mort.

Estèticament i musicalment, el nou espectacle de Comediants inclou uns quants encerts. Destaca en la part musical el multiinstrumentista Ramon Calduch –fill del gran cantant del mateix nom–, que tot sol, a l'altre extrem de l'escenari on té el camerino Persèfone, toca a sobre de músiques pregravades que van, com tota l'obra, de la dimensió més festiva a la més sinistra. Bon treball també dels altres actors/cantants, en un escenari que, gràcies a unes senzilles obertures i unes projeccions molt acurades, crea la il·lusió que els morts –ja sense màscara, ni expressió en el rostre– entren i surten d'una altra dimensió, en una comèdia amb la dosi correcta d'escatologia –el banquet dels cucs– i que es riu del que ens espera a tots.