El tigre i les calces
El tigre clourà aquesta nit el festival de Cap Roig. Tom Jones, home de pèl al pit, darrer vestigi testosterònic d'una generació que ha acabat sucumbint a les més diverses teràpies de depilació ideològica, bramarà a la Costa Brava com una fera engabiada entre els barrots d'una societat que ha canviat les formes i els fons. Aquest gal·lès fill de miner és ara una artista políticament incorrecte. En especial per allò que representa.
Situat a les antípodes de George Michael, la pantera rosa, que ens visitarà d'aquí un mes, Tom Jones segueix viu en un univers descafeïnat, carregat d'estereotips i de models sense ànima. Les dades em maregen, però crec que han passat prop de vint anys des que vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo per segona i última vegada. Va ser a Madrid, dies abans d'una actuació que va oferir a Barcelona de què l'únic que recordo és la pluja de roba interior que li llençaven les seves quarantines fans. No eren tangues petits i bufons, no, eren calces amb totes les de la llei. Calces grosses, multicolors, algunes adornades amb llacets de color rosa o blanc. Calces que ara, amb la perspectiva que dóna el temps, se'm fan ancestrals, tan velles i arrugades com la mateixa imatge del tigre de Gal·les.
No sé si anit (en el primer del seus concerts) o avui volaran noves calces a Calella de Palafrugell, però en aquest període de temps, fins i tot des de l'aparició de Sex bomb l'any 2000, el seu últim èxit aprofitable, Tom Jones i les calces que s'enduia de trofeu han canviat. L'home té 71 anys i prefereixo no imaginar-me'l en segons quines situacions. Al contrari que abans, en aquella entrevista carregada de dobles intencions en què cultivava una imatge que sempre li ha anat ampla. Com les calces.
