Una contralt per a Vivaldi

Entronitzada pel festival com a artista convidada el 2011 i amb el públic aplaudint a cor què vols, poca cosa podria dir aquest comentarista que no sigui rememorar o descriure. Recordo que el març del 1990 una Nathalie Stutzmann de vint-i-cinc anys debutava al Liceu en el paper masculí de Feodor, en un memorable Boris Godunov. Brodava el paper, però una veu sense gaire projecció va passar quasi desapercebuda. Amb els anys, la veu s'ha fet més potent, però la seva qualitat mat fa que traspassi poc i que, excepte en les notes altes, no depassi la remor orquestral a partir de mitja distància. Per tant, és una veu adequada per als enregistraments i els concerts de cambra. Aleshores és quan es pot gaudir més de la seva personalitat, que se centra sobretot en l'expressivitat. Un dolor com el cantat en el Christi Matrem si videret in tanto supplicio de l'Stabat Mater de Vivaldi, en poques ocasions es pot percebre. Sembla que cada gran cantant faci el seu Vivaldi. Hi ha, per esmentar algunes de les actuals, el de la Bartoli, el de la Genaux, el de la Kozena i ara ens ha visitat el de la Stutzmann.

La cantant desenvolupa de fa un temps la faceta de directora, amb la qual segurament podrà allargar la carrera artística més enllà de la veu, i ara amb un eficient conjunt de cambra, l'Orfeo 55, que va crear ella mateixa. A pesar de la seva qualitat, potser va ser una mica temerari, donat el valor individual dels intèrprets, començar amb un concert per a dos violins i violoncel, l'RV 578 de L'estro armonico. Quatre àries i una simfonia orquestral van integrar la segona part, a la qual va afegir dos Encore.