Festa barroca al Tirol

Algunes obres queden gravades per sempre en la memòria del melòman amb determinades interpretacions. És el cas de La Calisto, de Francesco Cavalli, i el muntatge de René Jacobs i Herbert Wernicke que es va poder veure fa 13 anys al TNC, per sort preservat en DVD. Com tota obra mestra, i la de Cavalli ho és, La Calisto està oberta a altres propostes interpretatives, com la propiciada per les Festwochen der Alten Musik d'Innsbruck, el festival la direcció del qual va assumir Alessandro De Marchi l'any passat en substitució de René Jacobs, i que amb el responsable de l'Academia Montis Regalis continua sent un punt de referència per als amants de la música barroca.

El muntatge s'inscriu dins un projecte encomiable que, sota el títol Barockoper:Jung, du a escena un títol amb cantants joves, la majoria participants i premiats en el Concurs Internacional de Cant per a Òpera Barroca Pietro Antonio Cesti (compositor italià que va desenvolupar part de la seva carrera a la capital del Tirol), que té lloc durant el festival. El 2010 es va realitzar la primera edició del concurs i en aquest 2011 hi hagut el primer fruit escènic, mentre que per al 2012, si les finances ho permeten, la previsió és presentar l'Incoronazione di Poppea, de Monteverdi. Si s'ha de jutjar per algunes de les proves eliminatòries escoltades al Conservatori d'Innsbruck, de talent no en faltarà.

Entre les protagonistes de l'obra de Cavalli, hi havia els dos primers premis del certamen vocal. La vencedora, la soprano siberiana Anna Gorbatxiova, va ser una Calisto que va guanyar seguretat i força comunicativa al llarg de la funció, mantenint sempre una gran puresa lírica en el timbre (les últimes escenes van ser precioses). D'altra banda, Anna Alàs i Jové, segon premi del concurs, era la deessa Diana. La jove mezzosoprano egarenca està desenvolupant el gruix de la seva activitat a l'àrea germànica (algun dia m'hauré d'estendre sobre les portes tancades que els cantants catalans es troben al seu país), i no li falten qualitats per dur a terme una bona carrera: una veu càlida i flexible, una musicalitat escrupolosa i una presència escènica lluminosa. La seva compenetració amb l'Endimione de Benno Schachtner va ser absoluta, no debades el contratenor alemany, un altre nom a tenir en compte, té una veu bella i homogènia i un cant d'una delicadesa òptima per al melangiós personatge. El seu duo dalt d'una escala va ser un dels moments àlgids d'una representació que no va decaure mai, així com un bon exemple de l'enginy de la posada en escena de Hinrich Horstkotte.

El marc de la representació, el pati de la Facultat de Teologia, impedia tenir un mínim d'estructura escènica, limitació compensada amb escreix per un vestuari vistós, un grapat d'elements d'attrezzo, una il·luminació precisa i, sobretot, una caracterització impecable de cada personatge i situació que no estalviava la procacitat i l'humor de l'obra ni n'oblidava la poesia (el final, amb Calisto sola, transformada en ós, va ser una petita joia). Aquesta desarmant simplicitat escènica es va estendre també a l'efectiu instrumental del conjunt B'Rock de Gant, lluny de la sumptuositat d'un Jacobs, però més a prop de les reduïdes forces habituals als teatres venecians del segle XVII. La direcció d'Andrea Marchiol va garantir la màxima fluïdesa entre recitatius i àries, i va oferir intermedis instrumentals de gran expressivitat. Altres cantants rellevants van ser Francesca Lombardi Mazzulli, sensacional en l'última ària de Giunone, i Jeffrey Francis, Giove altiu i erotòman. El tenor nord-americà, com a veterà del grup, va ser, a més, responsable del treball de preparació amb el jove repartiment.