Història d'un premi
D'aquí quinze dies comença una nova edició del Mercat de Música Viva de Vic. I, com és habitual, entre els actes previstos hi ha l'entrega del premi Puig-Porret, el guardó musical més ben dotat del país (econòmicament, s'entén). Però malgrat el seu nivell de compensació, el Puig-Porret segueix sent un premi ignorat, menyspreat i devaluat per tothom. Per tothom, excepte per l'afortunat que s'emporta els 10.000 euros, és clar.
De sempre, des que es va instituir fa catorze anys sota la direcció de Carles Sala, que el Puig-Porret ha lluitat contra els elements. Fer votar als periodistes musicals ha estat un viacrucis per als responsables de comunicació. Després, s'ha marejat contínuament la perdiu en un acte d'entrega del guardó que ha canviat de lloc i d'horaris fins arribar al deliri de l'any passat en un acte en què els convidats a l'esdeveniment havien de pagar-se la beguda de la seva pròpia butxaca. I, per a més inri, ni els organitzadors del Mercat de Música Viva de Vic sabien de l'existència d'uns estatuts que mai han tingut cap mena de valor.
El premi Puig-Porret sembla un premi maleït. Potser és aquest Porret, que li acabant restant fums. És possible. Però la cosa sembla que no té solució. I ara, encara més, perquè el nou director artístic del Mercat, Marc Lloret, ha reformat el sistema per derivar-lo dels periodistes als mitjans, cosa que significa restar importància als veritables entesos en la matèria.
Per tot plegat, el premi Puig-Porret demana a crits una reforma profunda. La fundació privada que li dóna el nom faria bé de valorar si no seria millor tornar a començar de nou.
Replantejar-s'ho tot i adoptar mesures dràstiques per treure el guardó del pou. Potser, si ells fossin els responsables directes de repartir aquests 10.000 euros de dotació, tindria més ressò. Senzillament, per un problema de credibilitat.
