El cant del cigne
· El director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, assegura que aquesta és la darrera edició amb el model actual · El festival, que compleix 20 anys, manté la internacionalització i la creació contemporània catalana com a eixos principals, i augmenta el nombre d'espectacles, d'estrenes i d'entrades
La 20a edició de Temporada Alta és, segons va assegurar ahir el seu director, Salvador Sunyer, el cant del cigne “d'aquesta etapa”. Ja fa uns quants anys que Sunyer reclama de les institucions un pas més, per superar l'actual model de festival i situar-lo “entre els dos o tres festivals de referència europeus”, és a dir com Avinyó o Edimburg. El festival ha superat de moment la crisi econòmica gràcies al fet que al seu moment Salt i Perpinyà, o el que és el mateix, Sunyer i Domènec Reixach, van convèncer els seus respectius ajuntaments que demanessin una ajuda del programa Interreg per nodrir el projecte Escena Catalana Transfronterera (ECT), pel qual van arribar més de quatre milions d'euros. Però això s'acaba aquest any i el director del festival, amb Jaume Torramadé (alcalde de Salt i president de la Diputació), Carles Puigdemont (alcalde de Girona) i Jordi Cabré (director general de Promoció i Cooperació Cultural) a la taula –un símptoma: el conseller Mascarell no va ser a la roda de premsa de Girona i sí a la de Barcelona–, va llançar un advertiment clar amb el símil del cant del cigne: o s'hi posen i asseguren aquest pas endavant, o s'ha acabat el bròquil. Això, a més, s'agreuja perquè les institucions no han fet els deures malgrat que han marejat la perdiu més de tres anys quant a la constitució de la personalitat jurídica definitiva d'El Canal (consorci), amb participació únicament pública, i a la incorporació de Temporada Alta, en què també hi ha interessos privats, de manera que el més calent és a l'aigüera. El festival, l'any que ve, o serà molt més potent o serà un festival de circumstàncies. Cabré va reconèixer ahir que tenen “deures pendents”, i Torramadé va expressar que la situació el “neguiteja molt”. Per si calia alguna empenteta més als gestors de la cosa pública, Sunyer va posar l'exemple d'“operacions de país”, com ara l'aposta del Quebec pel circ i l'enorme dinamització econòmica aconseguida gràcies a això, i la xarxa teatral de baix cost dels Països Baixos.
El més arriscat
Les estrenes són un risc, i en el Temporada Alta d'aquest any n'hi ha un bon feix, gairebé la meitat (41) del cartell, i moltes més que l'any passat (24). Això va dur ahir Sunyer a afirmar que aquesta edició del festival, que manté les línies mestres habituals –internacionalització de l'escena catalana, porta d'entrada de creadors estrangers, motor de creació, atenció a l'autoria catalana contemporània, recerca de nous públics i coproducció amb altres agents del país–, és “la millor per nombre d'espectacles i varietat, la més equilibrada pel que fa a gèneres i pel que fa a públic, i la més arriscada de totes, perquè amb tantes estrenes hi haurà molts espectacles dolents”, però també n'hi pot haver de molt bons. També hi ha riscos controlats, perquè hi ha estrenes i espectacles poc rodats de primeres figures del panorama teatral mundial –la qual cosa no vol dir que siguin bones, però ja es parteix d'un determinat nivell–, com ara Waiting room.0, de Krystian Lupa; A louer, dels Peeping Tom; el Henry V, dels Propeller, i San Jerónimo, d'Angélica Liddell. Com que es tracta del cant del cigne, Sunyer ha posat molta cura en la programació d'aquesta edició del festival.
La programació de Temporada Alta té uns quants noms habituals, que en aquests darrers anys s'hi han anat incorporant i es van alternant. En l'edició d'aquest any no hi ha Peter Brook ni Spregelburd ni Tolcachir, ni el Piccolo de Milà, però sí que hi ha Lupa, Ricardo Bartís (El box), Daniel Veronese (Los hijos se han dormido), els Propeller (Henry V), Rigola (LAB El Canal: Argelès sur Mer), Albertí i Ollé (Estimat Comadira), Jan Fabre (Preparatio Mortis), Christoph Marthaler (Els viatges de Lina Bögli) i Patrice Thibaud (Jungles). Però cada any també hi ha la quota de creadors o companyies de prestigi que el públic no ha tingut gaires oportunitats de veure (o cap), com ara els belgues Peeping Tom (A louer), Lev Dodin amb el Maly Drama Teatr de Sant Petersburg (Oncle Vània), els quebequesos Les 7 Doigts de la Main (PSY), els mexicans Lagartijas Tiradas al Sol (El rumor del incendio) i el lituà Oskaras Korsunovas (Miranda). Pel que fa a aquest últim espectacle, Sunyer va remarcar que quan es va assabentar de la suspensió “de males maneres” del Festival Shakespeare de Mataró dues setmanes abans de la seva celebració, s'hi va posar en contacte per saber si era interessant assumir alguns dels compromisos subscrits amb creadors i companyies, si més no per assuaujar una mica els efectes de la tragèdia. Va rescatar l'espectacle de Korsunovas. Curiosament, mentre ho explicava, els responsables de les institucions que seien a la taula anaven assentint amb el cap. És una contradicció, ja que va ser un company de partit (CiU), l'alcalde Joan Mora, el que va defenestrar el festival, i també va ser la mateixa direcció general de Cabré la que en va defenestrar un altre, de referència en la creació contemporània del país, com el Panorama d'Olot, a través de la seva subdirectora de difusió artística, que feia menys d'un any l'havia declarat “estratègic”.
Torneig de dramatúrgia
La creació catalana, textual o no, bàsicament contemporània, té molt de pes en la programació. La dramatúrgia, també. I és per això que s'ha muntat el I Torneig de Dramatúrgia Catalana, en què quatre dramaturgs emergents en repten quatre de consolidats, de manera que, seguint la idea original de Jordi Casanovas, Pere Riera, Llàtzer Garcia, Cristina Clemente i Guillem Clua, han decidit desafiar Benet i Jornet, Pau Miró, Sergi Belbel i Jordi Galceran. El sistema és eliminatori i el jutge serà el públic.
Especial atenció a l'autoria catalana en la 20a edició
És clar que l'autoria catalana és l'estrella del festival: dels 94 espectacles, 52 compleixen aquesta característica, amb autors consolidats com ara Rigola, Miró, Gas, Alfaro, Broggi, Carrasco, Santos, Picó i López, Angelat, Lluís Soler i Bieito, i fins i tot s'hi inclouen els cantants Raimon i Sílvia Pérez Cruz. Però també hi ha autors joves, que han de tenir “dret a equivocar-se”, com diu Sunyer, com ara el dramaturg de Medinyà Ferran Joanmiquel, que presenta Dinou, una producció de la sala La Planeta; la parella Ferran Dordal i Álex Serrano (MAD), i els Flyhard (Burundanga).
Un altre pas endavant en l'ambició d'internacionalitzar la creació catalana és que el festival s'institueix també en fira, en aparador d'espectacles, de manera que la tercera setmana de novembre, s'hi han convidat una vintena de programadors catalans del sud i una altra vintena del nord, que tindran com a esquer Veronese, Santos o Liddell, però també veuran Los Corderos, Playground (Xavier Bobés) o l'Operetta de Cor de Teatre. També els presentaran projectes Àlex Rigola, Mal Pelo i una altra companyia o creador encara per determinar.
