Odes a Màrius

No és habitual veure i escoltar Xavier Ribalta (Tàrrega, 1943) en els nostres escenaris, així que el cicle Musicant de Campllong va oferir dijous una excel·lent ocasió per retrobar-se amb el cantautor lleidatà, en la seva faceta d'adaptador de l'obra dels poetes, en aquest cas Màrius Torres i, de manera menys exhaustiva, Joan Maragall. Ribalta no va poder conèixer el també lleidatà Màrius Torres (1910-1942), per la seva mort prematura que es va produir només uns mesos abans del seu naixement, però en canvi sí que ha pogut mantenir una llarga i intensa amistat amb el seu germà, Víctor Torres (1915-2011), mort el juny passat, al qual el cantant va fer diverses referències al llarg del recital, gairebé com si estigués encara viu i assegut a la primera fila. Si Víctor va procurar que l'obra del seu germà no caigués en l'oblit, Xavier Ribalta està ben disposat a mantenir encesa aquesta flama a través de la música, ben acompanyat en escena pel Quartet Diem, format per quatre solistes de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida –Vasil Lambrinof (violí), Eduard Boleda (viola), Xavier Roig (violoncel) i Xesco Grau (flauta)– i el pianista Ramon Andreu, responsable també dels arranjaments i de la direcció musical.

Xavier Ribalta va obrir el recital, a l'envelat instal·lat als jardins de l'església de Campllong, amb l'Oda a Espanya de Joan Maragall, recitada amb la contundència que requereixen els versos d'aquest “fill que parla en llengua no castellana”, intercalats amb fragments cantats del Cant del retorn, també de Maragall, per acabar amb el seu “Adéu Espanya”, que no deixa cap mena de dubte sobre la posició del poeta. Maragall va tornar a ser interpel·lat en la segona part del recital amb Excelsior i les profunditats de l'ànima que queden reflectides en el Cant espiritual, però la resta del repertori va ser 100% Màrius Torres, amb Els núvols, lloats per Pompeu Fabra (“No serà possible d'ara endavant cap antologia lírica catalana digna de ser tinguda en compte si no hi figura aquest sonet”, va dir el filòleg), M'he despertat tot sol, Bon dia d'octubre –“Si escolteu aquesta cançó cada dia, descobrireu un nou octubre, un octubre més bonic”, va recomanar Ribalta–, Cançons a Mahalta, Dolç àngel de la mort i, per acabar i repetida en els bisos, La ciutat llunyana, que el cantant havia proposat com a himne de Catalunya, però encara millor com a himne universal... dels utopistes. Per la serenor i el rigor dels seus cants poètics, Xavier Ribalta va ser premiat amb una llarga i sonora ovació, repartida a mitges amb els poetes.