Perdre's a la pantalla
Les pel·lícules amb imatges digitals solen obrir debats, gairebé sempre estèrils, sobre la realitat o virtualitat del món contemporani i com s'ha de representar al cinema. Black heaven no va exactament per aquest camí. Més val fer atenció a una proposta que, parlant de la relació entre la vida que vivim i aquella que voldríem viure, comença com una comèdia juvenil, la crònica d'un estiu on tots els descobriments són possibles, i acaba com un refregit de David Lynch i qualsevol film oriental de gènere. Gilles Marchand, el director, va guanyar un cert prestigi amb Qui a tué Bambi? –a més de ser el coguionista de Harry, un amigo que os quiere, de Dominik Moll, aquí també coautor del llibret–, així que podem parlar d'una certa tendència del cinema francès d'utilitzar el gènere per a discursos amb una certa substància.
El títol original és L'autre monde, i això ja dóna pistes. El que abans s'identificava amb el més enllà ara és un joc d'ordinador on succeeixen coses –i apareixen dones– que ens proporcionen una altra dimensió del que podria ser allò sublim des d'una perspectiva romàntica. Un jove s'enamora perdudament d'aquest arquetip, que es perfila a partir d'una noia real, i es veu immers en un laberint inextricable ple de personatges sinistres i miratges mentiders. Com veieu, el punt de partida és prou suggeridor com per donar lloc a una pel·lícula pertorbadora i fosca. No és la intenció de Marchand, i això és alhora la seva millor aposta i la pitjor elecció: Black heaven és diferent i intrigant, però també s'enrosca sobre si mateixa fins portar-nos a llocs que ja coneixem massa bé.
