Quadern de cinema
‘El árbol de la vida' és l'esdeveniment cinematogràfic de principi de curs: un treball de vocació totalitzadora que trenca les convencions narratives
Malick i el misteri
A Las máscaras de los Illuminati (1981), novel·la de l'heterodox Robert Anton Wilson, Albert Einstein i James Joyce formaven una insòlita parella d'investigadors dins d'una trama que els portava a conèixer Alesteir Crowley. Al final, Crowley, la gran bèstia, induïa Joyce i Einstein dins d'un trànsit místic que els feia intuir el sentit de la vida. Després de l'experiència, Einstein formulava la teoria de la relativitat i Joyce era colpejat per l'epifania del monòleg interior.
Wilson, un senyor que tenia el ferm propòsit de convertir tota la humanitat a l'agnosticisme –un agnosticisme, puntualitzava, no religiós, sinó total: no envers la idea de Déu, sinó entès com a mirada sobre el conjunt de l'existència–, ironitzava sobre tot intent humà de desxifrar el misteri. El moment de gran revelació climàtica s'acabava concretant en dues certeses, que eren, més aviat, incerteses: tot és relatiu i el pensament (i potser l'ànima) és llenguatge. Al mateix temps, les il·luminacions de Joyce i Einstein són dues de les aportacions més revolucionàries del segle XX a la història de les idees. Enfrontant-se al concepte de transcendència, l'insubmís i descregut Wilson trobava una força aclaparadora en dues formulacions teòriques que posaven l'accent en l'ésser humà i la seva expressió (Joyce) i en la naturalesa líquida i antidogmàtica de la realitat (Einstein).
Potser no es podria concebre algú més allunyat de Robert Anton Wilson que Terrence Malick: en contraposició a l'humor escèptic d'un, s'alça la fe circumspecta de l'altre. El contrast seria més violent si poséssim Las máscaras de los Illuminati al costat d'El árbol de la vida: una novel·la que no tenia por d'intoxicar-se de subgènere i una pel·lícula que, com indica Carlos F. Heredero a l'editorial de l'últim Cahiers, podria ser la quinta essència del que Manny Farber anomenava “art elefant blanc”. El més curiós és que, des de dues posicions antagòniques, tant Robert Anton Wilson com Terrence Malick sembla que hagin trobat el sentit últim de tot a peu pla: en una condició humana vulnerable i feble, però dotada de la capacitat d'invenció, generositat i dubte que la fa espectadora lúcida d'un misteri que és el mateix teixit de la realitat.
S'ha definit El árbol de la vida com un poema, però jo la veig més semblant a una oració: una oració funerària, que neix en el dolor (la mort d'un fill), transita per la ràbia i la impotència del creient que es rebel·la contra el silenci de Déu, i culmina en un clímax amb certs ressons estètics d'un cinema de secta, però que potser arriba a una veritat essencial: l'assumpció que l'amor –rebre'l, però, sobretot, entregar-lo– és l'únic instrument per travessar l'enigma que anomenem existència.
Una experiència
Pot semblar un tòpic, però en aquest cas no ho és: El árbol de la vida no és una pel·lícula, sinó una experiència, amb capes de lectura en espera de ser interpretades –la reproducció a escala de la cosmologia cristiana que és la família: amb la gràcia encarnada en la mare, i el pare com a ressò de la brutalitat patriarcal del Déu de l'Antic Testament–, i un llenguatge lliure, aparentment anarratiu que, de fet, es podria considerar una ortografia relativista, i que acaba sent la manera idònia per reviure la sensació de la reminiscència infantil: aquella imatge que es va gravar amb ferro roent a la nostra memòria, però el sentit de la qual mai no vam arribar a comprendre. La reminiscència és, de fet, el símbol perfecte de la situació de l'ésser humà davant del misteri: la nostra mirada és la del nen espantat pel primer atac epilèptic que veu al carrer de reüll, sense saber què és el que li passa exactament a aquell senyor que jeu a terra.
