A foc lent

Instal·lat a Barcelona des del 2001, el saxofonista suec Fredrik Carlquist s'ha fet un lloc entre el col·lectiu de músics que encapçalen l'escena jazzística del país. La nit de dissabte presentava al Jamboree un nou treball discogràfic, el quart de la seva carrera, que mostra les credencials ja al mateix títol: Fredrik Carlquist playing cool. Si el bebop va ser el foc i el hardbop les flames, el cool és el caliu sobre el qual les notes es couen a foc lent.

Sorgit com a resposta al vertigen dels boppers Charlie Parker i Dizzy Gillespie, el cool tenia com a missió posar fre a la velocitat sense variar la intensitat de l'expressió. Per això un dels seus màxims exponents va ser el saxo baríton Gerry Mulligan i, pel mateix motiu, Carlquist es va presentar a escena fent diàleg amb el baríton experimentat de Joan Chamorro. De la mateixa manera, la seva declarada volença per Lester Young –“el pare del saxo modern”, va certificar– fa que presenti a la seva formació com The Lesterians i que inclogui en el repertori –i en el disc– dues peces del tenor predilecte de Billie Holiday.

La sessió la va obrir amb un clàssic de Thad Jones –Evol Deklaw Ni– i va seguir alternant temes propis –El sueco– amb composicions d'alguns dels més proclius exponents de l'estètica cool, com seria el cas de Paul Desmond –Bossa antiga–. Sense inventar res nou, però amb una solvència i una encomiable elegància a l'hora de recrear un so i una atmosfera que ens transporta a una de les èpoques més vellutades del jazz. La vetllada va acabar amb sorpresa quan arribat el bis va aparèixer la vocalista de moda, que estava entre el públic, l'adolescent Andrea Motis, i es va sumar al quartet per interpretar un Love letters a la manera de Lady Day.