Centelles com a exemple

Hi estic absolutament d'acord: aquests germans Centelles tenen un punt poca-solta. I si jo fos en Ramon Alberch i, com ell, hagués estat subdirector general d'Arxius i Gestió Documental de la Generalitat, també n'estaria molt, d'enfadat, pel comportament que van tenir i el tracte que li van dispensar en Sergi i l'Octavi Centelles. Però el fet que l'arxiu fotogràfic de l'Agustí Centelles sigui avui a Salamanca i no a Catalunya no és pas només culpa dels seus hereus. Per vendre sempre cal tenir un comprador, i aquest paper el va exercir amb indissimulada complaença el Ministeri de Cultura. De manera que, si són només aquestes les conductes que cal jutjar, les culpes s'han de repartir com a mínim a parts iguals, tot i que jo, al contrari que l'Alberch, trobo molt més culpable el ministeri.

Com diu l'Alberch a El preu de la memòria. El cas de l'arxiu Centelles, que acabo de llegir, segurament és veritat que venent l'arxiu al ministeri els
hereus de l'Agustí Centelles
van trair la memòria i la voluntat del pare. Però ens ha d'escandalitzar més això que van fer en Sergi i l'Octavi que no
pas el cas de tants hereus que han malbaratat l'obra de l'avi
i del pare, a vegades deixant sense feina centenars, milers
de treballadors? Si els Centelles han estat, com diu l'Alberch, “uns fills insensibles a la trajectòria i als ideals del seu progenitor” és una qüestió que els
concerneix només a ells. I si
ells hi poden viure, amb això, doncs que hi visquin.

La realitat, ara, és que l'arxiu Centelles és a l'abast dels estudiosos i dels investigadors, i de la societat en general. En una institució que no ens agrada, és veritat; en un lloc que podria haver deixat de ser-ho però que és, encara, la causa i el símbol del patiment i la humiliació de moltíssims catalans. I això, naturalment, s'ha de corregir.

Però no és només això, el que hem de corregir. Ningú no dubta de la vàlua de l'arxiu Centelles ni de l'oportunitat de procurar que es conservés en una institució pública. Era inicialment encertada, doncs, la voluntat del Departament de Cultura d'incorporar-lo a l'Arxiu Nacional de Catalunya, no a través
de la compra sinó mitjançant
alguna de les fórmules de dipòsit o cessió habituals.

Costa d'entendre, a primer cop d'ull, que els hereus no acceptessin, agraïts, un acord que, sense haver de renunciar
a la titularitat del fons, només els podia portar beneficis: amb el fons restaurat, ben descrit, catalogat i informatitzat, operacions d'un cost econòmic considerable que havia de pagar l'Arxiu Nacional, el rendiment
dels drets d'autor només
podia fer que créixer.

Per això és difícil d'entendre no tant el rebuig al pacte per part dels germans Centelles com la decisió del govern d'oferir-se finalment a comprar l'arxiu per la quantitat de mig milió d'euros. No eren els 720.000 que van acabar demanant els hereus, quantitat equivalent, deien, als guanys que els havia procurat l'explotació del fons en els darrers sis anys, però era una suma considerable que tampoc no va ser acceptada. Per què havia de ser-ho si els germans Centelles es disposaven a gaudir de l'insòlit privilegi de poder triar entre cobrar 500.000 euros de la Generalitat o 700.000 del ministeri?

Els Centelles van fer, doncs, el que haurien fet la majoria dels ciutadans: vendre al millor postor. Però en comptes de
reconèixer-ho van provar de justificar-se denunciant com “un intent d'espoli” la precipitada inclusió de l'arxiu en el catàleg del patrimoni cultural català. Amb aquesta decisió, diu
l'Alberch, el govern només
volia estar en condicions, arribat el cas, de poder exercir els drets de tempteig o de retracte
i acabar pagant el mateix preu que els propietaris haurien
pactat amb un tercer.

Però com que la inclusió
del fons en el catàleg es va fer amb nocturnitat i traïdoria,
emprant informació que
havia estat facilitada per a
una finalitat diferent, la denúncia dels Centelles va poder revestir-se d'un punt de raó.

No, el govern no la va encertar. I el ministeri encara menys, perquè, a més d'incórrer en els mateixos errors, va actuar amb evident deslleialtat i prepotència política i institucional. No s'acaba d'entendre per què la Generalitat va acabar oferint 500.000 euros als hereus Centelles, ni per què el ministeri els en va pagar 700.000. Es va fer cap comprovació per confirmar que, efectivament, de l'explotació dels drets d'autor es podia obtenir una renda anual de 120.000 euros? Es va fer cap estudi per conèixer la cotització de les fotografies de l'Agustí Centelles en les sales de subhastes, les galeries i els marxants d'art? Em temo que no.

La lectura del llibre d'en
Ramon Alberch em reafirma
en la idea que tenia del cas:
penso que l'arxiu Centelles mai no s'havia d'haver comprat, ni la Generalitat i encara menys
el ministeri. La seva tardana i circumstancial inclusió en el
catàleg del patrimoni cultural català obligava els Centelles a conservar-lo adequadament i
a informar la Generalitat de qualsevol projecte de trasllat
fora de Catalunya o d'un eventual acord de venda. I atorgava al govern el dret de quedar-se'l al preu pactat amb un tercer.
De manera que, si finalment
calia comprar-lo, sempre s'hi
seria a temps. Però no.

El cas Centelles no ha
servit ni com a exemple d'allò que no ha de tornar a passar. Fa ben pocs dies, en Sergi i l'Octavi Centelles han tastat de bell nou el mannà ministerial, ara pels negatius que
formen l'arxiu industrial i
publicitari del seu pare.