30 anys sota mínims

“Si no hi ha obligatorietat, el sector ha demostrat una i cent vegades que no hi ha bona voluntat, no hi ha sensibilitat lingüística.” Josep Maria López Llaví, membre de la Plataforma per la Llengua, creu que el conseller Mascarell “volia sortir amb cert acord amb el sector” i des de l'entitat de defensa del català valoren “positivament la situació i el fet” que s'avança. Però, al mateix temps, el llarg historial de decepcions el fa desconfiar d'una situació que, des de fa 32 anys, sembla inamovible. “El sector mai ha volgut sentir a parlar ni d'obligatorietat ni de sancions, però si ara no s'estableixen ja em direu quines garanties hi ha que tot això es dugui a terme”, opina López Llaví.

La primera iniciativa de doblar al català es va produir el 1979, quan Miquel Porter Moix era el cap de Servei de Cinematografia. Es van doblar dos títols al català, i posteriorment se'n van anar doblant esporàdicament, perquè “sempre topaven amb la resistència aferrissada de les majors i dels distribuïdors i els exhibidors espanyols i també catalans”. Per exemple, el 1991 només es van estrenar dues pel·lícules doblades al català. A partir de llavors, Política Lingüística va iniciar una acció basada en acords amb distribuïdores que va portar a un increment progressiu d'estrenes comercials doblades al català.

Tres anys després hi va haver el primer intent seriós de capgirar les coses per part de la Generalitat, governada per Convergència i Unió. El decret de cinema en català promogut pel conseller de Cultura Joan Maria Pujals, a final de 1998 i inici de 1999, era un intent de fer un salt qualitatiu i passar a exigir l'estrena en català, però les multinacionals s'hi van oposar. El següent conseller, Jordi Vilajoana, va retirar el decret i es va optar per una política de diàleg i d'evitar l'enfrontament amb les majors (els grans estudis de Hollywood). “Es va fer confiança als distribuïdors i exhibidors amb el resultat que ja coneixem: el 2010 estàvem al 3%”, valora Josep Maria López Llaví.

Amb el primer govern tripartit, el 2006, ja hi va haver un primer esborrany que preveia establir quotes de doblatge –i la filtració a la premsa va provocar un intens debat–. Però va ser amb el segon tripartit i la conselleria de Cultura encapçalada per Joan Manuel Tresserras que les coses van fer un tomb radical: una llei de cinema català que regulava tot el sector, potenciava la versió original i establia quotes del 50% de projeccions en català.