Quadern de cinema
‘Los pasos dobles', flamant Conxa d'Or a Donosti, amaga un laberint de possibilitats d'interpretació i enceta noves modalitats de pur plaer cinèfil
Les identitats d'Augiéras
François Augiéras, escriptor, pintor i esperit lliure, és l'enigma sobre el qual Isaki Lacuesta aixeca Los pasos dobles, pel·lícula guanyadora d'una Conxa d'Or que només es pot considerar escandalosa des d'una posició de patològica resistència a la capacitat de sorpresa que el cinema encara porta al seu ADN. Celebrat per un André Gide a punt de deixar aquest món, Augiéras va ser víctima d'abusos sexuals per part del seu oncle, va escriure un primer llibre sota el pseudònim d'Abdallah Chaamba i va transformar un búnquer del desert en una Capella Sixtina salvatge, que va desaparèixer sota la força de l'erosió vandàlica. Explica Los pasos dobles –gairebé tot el que sé d'Augiéras (cert o no, veritat o llegenda) li dec a aquesta pel·lícula– que l'artista va decidir transformar un altre búnquer, però que, aquest cop, el va ensorrar, llegant el seu art a uns quimèrics homes del futur. Los pasos dobles, que és moltes pel·lícules en una sola, explica, en principi, dos relats, tot i que reduir aquest treball al concepte de relat és, potser, la més reductora de les etiquetes: d'una banda, la crònica d'una expedició que parteix a la recerca de la Capella perduda; de l'altra, la vida (però, sobretot, el mite) de François Augiéras, fragmentada en tons i registres narratius diversos, interpretada per un actor africà (Bokar Dembele alias Bouba) que podria ser el perfecte alter ego de l'artista, un outsider del poder colonial que va trobar la seva veritable identitat a través de la identificació amb l'Altre, gairebé com un personatge de Werner Herzog. I tot això amb la presència de Miquel Barceló, que habita en els intersticis de les dues línies narratives, complint l'aparent paper de mèdium o de darrera encarnació possible d'aquella força enigmàtica anomenada François Augieras.
Fa uns dies, Àngel Quintana va publicar en aquestes pàgines una crítica de Los pasos dobles que aportava moltes claus de lectura. No m'agradaria sumar redundàncies al que ell ha escrit, però sí insistir en la idea que Los pasos dobles és una obra complexa i, probablement, exigent, però en cap cas críptica: no és una Capella Sixtina ensorrada perquè només puguin desxifrar-la els espectadors del futur, sinó que la seva proposta és una obra viva que pot (i ha de) ser fruïda de moltes maneres en el present d'un cinema espanyol que no sempre es preocupa, com aquí, a crear llenguatge i endinsar-se en terres ignotes.
Western pur i heterodox
Hi ha moltes maneres de veure Los pasos dobles: a mi m'ha agradat interpretar-la com un western puríssim en el fons i heterodox en les formes. Lacuesta inclou una cita explícita al gènere –un toc Leone–, de la mateixa manera que puntua el camí amb altres referències més inesperades –per exemple, un sampler gairebé literal d'una famosa escena de La vida de Brian (1979)–, però el vincle amb el western arrela ben endins i fa que la pel·lícula dialogui amb la precedent Los condenados (2009). Si aquella era un western crepuscular que exhumava i posava en qüestió una mitologia –la de l'heroi–, al mateix temps que es preguntava com fer cinema polític a hores d'ara, Los pasos dobles té certa condició de prewestern sobre l'origen d'un mite (el foraster que s'integra fins a tal punt en la cultura indígena que esdevé mite fundacional –i paradoxal– d'aquella) i sobre les reencarnacions del tema en la posteritat. La polèmica generada per la Petxina d'Or va deixar en l'aire una pregunta solemne: Què és el Cinema? Los pasos dobles no dóna una resposta dogmàtica, però traça les línies d'un mapa possible, on les línies frontereres entre ficció i documental, poesia i prosa, humor i transcendència són temporalment aixecades.
