Anna Roig
Presenta avui a l'Auditori ‘Bigoti vermell', el segon disc del seu grup, amb totes les entrades exhaurides
“Ara no tinc tantes ganes de fer el boig”
H
M'agrada el que ens està passant perquè és el resultat d'un treball de formigueta, molt gradual. Va néixer com un joc i a poc a poc vam anar fent xarxa. Vam passar fa sis anys de fer cançó francesa
a fer les nostres pròpies cançons, fa poc més de dos anys. Vam actuar a la fira de Vila-seca i al Mercat de la Música Viva de Vic i tot ha anat seguint un procés lògic fins arribar a estrenar el segon disc a l'Auditori de Barcelona, que no està gens malament. M'agrada que sigui així perquè toques de peus a terra i et dóna seguretat.
El segon disc és menys desvergonyit que el primer?
El primer era una mena de collage i aquest segon el veig més sòlid. Bigoti vermell volíem que fos un disc més adult en la música, les lletres i el disseny. El primer té cançons que havia fet a França, alguna de nova, hi ha cançons cabareteres, pop, en francès, més personatges bojos... i el segon potser és més seriós, a risc de perdre espontaneïtat. El primer disc va ser com l'adolescència.
Però llavors arriba el clip, colorista, i li treu part d'aquesta càrrega seriosa.
Els tres clips que tenim, i un altre que estem fent, són de la Lyona, que reinterpreta la cançó i la fa pròpia, i això m'agrada, perquè descobreixes altres punts de vista, com també ho ha fet la Clara-Tanit amb les il·lustracions d'aquest segon disc. Abans, Corro sota la pluja la cantava amb un nus a l'estómac, i des que vam fer el clip es va girar la truita; al final no estic trista, em quedo amb el meu món i amics, assumint la pèrdua.
D'on surten els temes de les seves cançons?
Tot surt d'una certa realitat, més o menys transformada. Els que ens dediquem a la creació ja ho fem, això; modifiquem la realitat per explicar-la o presentar-la d'una altra manera. Si, a més, aquesta realitat, que abans era una cosa molt personal, ve un altre i la reinterpreta, se'n va molt enllà, acaba sent una altra cosa, i això és molt positiu.
Per què considera que aquest disc és més madur?
Ara ja no tinc tantes ganes de fer el boig, tot i que sobre un escenari disfruto molt amb el que és clown, expressió, improvisació, joc amb el públic, portar una cançó a l'extrem, jugar amb els contrastos creant efectes còmics... Però a l'hora d'escriure tinc ganes de dir altres coses, no d'esbojarrar-me. Ara no em vindria de gust tornar a escriure Trini Sánchez Mata. Quan la interpreto sobre l'escenari estic dins el personatge, m'ho passo bé i és perfecte, però ara mateix anar a buscar coses així em costa més. Per exemple, la cançó Caputxeta Roig és una reflexió sobre el fet de sentir-se un personatge que no deixa de ser una persona, amb preocupacions i les seves coses. Quan vas de promoció als mitjans tens una mica de por de perdre l'essència, que el personatge es mengi la persona, potser per això em ve menys de gust escriure personatges i vull buscar coses més internes. Ara, quan interpreto m'ho passo pipa.
D'això m'agradaria parlar. Li agrada molt interpretar. És perquè li és més fàcil connectar amb el públic?
No tot està en el personatge sinó en com interpretes la cançó, com la serveixes, que vol dir treballar des d'un o altre sentiment. Petons entre camions, per exemple, la vaig treballar amb Guillem Albà (clown) i abans la cantava amb una certa nostàlgia, però em va dir que m'imaginés que explicava la història de quan els meus pares es van conèixer i ara la canto amb un somriure. La senyora tímida la pots cantar fent el paper d'ella o el d'una amiga que ho explica.
El material de Bigoti vermell és nou o ha rescatat coses?
Alguna cançó ja la tenia d'abans, com ara La senyora tímida o Le portrait de n'importe qui, però la majoria de cançons són fetes després de treure el primer disc.
Quin és el procés que segueixen per construir un disc?
Les cançons són totes meves. Començo escrivint la lletra, em poso al piano, busco una espècie de banda sonora per definir una melodia que li vagi bé i, quan la tinc definida, durant l'assaig, la canto a la resta del grup amb quatre acords amb el piano, molt senzills. Llavors s'enceta la discussió: cap on la portem, si ens agrada a tots o no, com la veiem i així anar provant coses. De mica en mica n'aprenem, però és dur perquè som primmirats i no ens conformem amb la primera possibilitat. Tenim la sort que al grup hi ha el Magí Batalla, que també és el productor i hi aporta una visió diferent, que ens guia, per donar-li finalment la sonoritat que ens defineix com a grup.
Com serà el concert d'avui?
Molt especial, perquè com vam fer en la presentació a Vilafranca i a l'Auditori de Barcelona, hem convidat tots els músics que van participar en la gravació del disc, de manera que tot sonarà molt semblant.
