Com a casa, enlloc

No és fàcil transmetre la sensació que provoca escoltar Rock and roll, l'himne litúrgic de Led Zeppelin, interpretat amb solvència i ràbia per Sopa de Cabra, després que Gerard Quintana hagi explicat que aquesta era la cançó favorita de Joan Ninyín Cardona i que el guitarrista va pujar a tocar-la al concert de Razzmatazz ara fa deu anys, desobeint els metges i obeint el seu cor. En Ninyín i el seu germà Pau, tots dos amb “el rock a la sang” i morts massa joves, van estar ahir molt presents durant tot el primer dels dos concerts que Sopa de Cabra ofereix aquest cap de setmana al pavelló de Fontajau de Girona –“la ciutat que ens va parir; tot va començar aquí, en aquest racó de món, al carrer dels Torrats, que feia olor de cervesa i, de vegades, també de pixats”, va rememorar Quintana–, per tancar les celebracions del 25è aniversari del grup. El bar Los Padules, que va ser el centre d'operacions del grup en els seus inicis; la Devesa, que a la tardor pot inspirar cançons màgiques com Hores bruixes, el barri de Sant Narcís, on va néixer el bateria Pep Bosch... Espais molt lligats a la biografia del grup, que van ser citats i van donar color local a un concert que, pel que fa a repertori, no va variar substancialment respecte al primer dels tres concerts al Palau Sant Jordi: trenta-una cançons en una mica més de dues hores i mitja, obrint amb El boig de la ciutat i Tot queda igual. El primer canvi va arribar amb el tercer tema: “A aquest pas, Girona serà una de les últimes ciutats de l'Estat a tenir estació de l'AVE. Però si hem de parlar d'estacions, ens quedem amb L'estació de França.” Amb aquesta van ser quatre les cançons del repertori de la nit que acompanyen al grup des de la seva primera maqueta (1986), juntament amb El boig..., Bloquejats i la més reclamada de tota la nit, amb diferència: L'Empordà, després de la qual ja només va sonar Podré tornar enrere. Dels temes més melòdics i evocadors com ara Lletania i Mala sang, al rock'n'roll sense treva del binomi Blujins / El sexo, passant pel reggae combatiu de Guerra i el més suau de Si et quedes amb mi, el septet va mostrar totes les seves cares i als músics se'ls veia molt a gust a l'escenari: Thió en un extrem, en Cuco i en Peck jugant a l'altra banda, Quintana i Xarim com a tàndem més rocker al centre, i al seu darrere Eduard Font i Pep Bosch oferint una base consistent a tot el conjunt. Tot va anar tan fluid que ni tan sols es va trobar a faltar la impressionant escenografia del Sant Jordi, aquí molt resumida per qüestions d'espai.

Quintana va demanar a la gent unió i compromís davant de gent com “els dos senyors amb barba” que es disputen la presidència del govern espanyol, perquè “si no és així, ens passaran pel damunt”. Aquest comentari introductori de Sota una estrella va activar de seguida els crits multitudinaris per la independència. El cantant també va denunciar les grans corporacions (“El món és una joguina a les seves mans”) i, en un altre àmbit, “alguns crítics musicals que ens volen enfrontar entre generacions de la música en català; nosaltres ens alegrem del triomf de Manel, d'Els Amics de les Arts, de Sílvia Pérez i de molts altres grups, perquè si guanya la música, guanyem tots”. Avui, Sopa de Cabra torna a Fontajau per acomiadar-se. Fins quan, només ho saben ells. De moment, ja deixen un gran record. Sí, és només rock'n'roll, però ens agrada. I molt.