12 hores amb en Joan Ribas

No dec haver anat a veure uns pastorets des que anava a la Salle, i d'això ja fa més de seixanta anys. Per això he de creure que cap dels pastors que ens feien riure a l'escenari barallant-se amb els dimonis no era encara en Joan Ribas. Però vés a saber. A Girona, el pastoret per antonomàsia és ell, sense cap mena de dubte. Dels pastorets i de la Salle en Joan va passar a aventures més arriscades i més importants, des del Proscènium i des de la Planeta. Durant tots aquests anys ha estat un autèntic activista teatral a la ciutat. Com ell mateix reconeix, el teatre va quedar en un segon pla de la seva vida perquè s'havia de guanyar les garrofes remenant papers i números des de la seva taula de gestor administratiu. O potser en un tercer pla, si pensem en la seva activitat periodística, que té un pes considerable.

Per tot això, les dotze hores de lectura que organitza anualment el Museu d'Art, i que aquest any es dedicaven al teatre, li van rendir un homenatge de reconeixement. Estic segur que era merescut. Haver-se de guanyar les garrofes –i fer-ho a l'engròs, com ho ha sabut fer– ens ha fet perdre un ben probable gran actor i un remarcable periodista.

En Joan és un organitzador, un dirigent. A la feina, al teatre, en el periodisme i en tot el que esmerça esforços. Té la virtut de saber quedar en un segon pla discret, movent els fils de les empreses en què participa, defugint vans protagonismes. Ell va dir dissabte que aquell homenatge que li retien l'hauria fet feliç quan tenia vint anys, que ara el relativitzava a causa de l'edat i l'experiència. És un gran actor, en Joan. Ho fa molt bé.

Fa poc, coincidint amb la setmana de les flors, en un discret balcó de l'imponent casal que té entre els carrers de Portal Nou i de Mora, va aparèixer una mena de penó acolorit. Com que vaig conèixer força bé la mare de l'esposa d'en Joan i li havia vist fer les meravelloses cortines de l'Arc –amb reproduccions magnífiques de fragments del Tapís de la Creació–, imagino que el penó li venia de la banda Donato. És igual. Presentava una mena d'escut amb dos símbols clars: un gall d'indi i una mitra.

La nissaga Ribas, segons trobo, té tres o quatre escuts: en un hi ha un dragó alat, en l'altre tres cames, en dos unes quantes flors de lis. Cap coincidència. He de pensar que l'escut del penó de les flors era fruit de la imaginació familiar. I què volen dir els símbols emprats? El paó parla de la família del bisbe Pau, originari de Sant Gregori però gran dirigent de la corona catalana i del Vaticà. I la mitra... sense buscar té un significat evident.

De pastor a bisbe. És un salt important, sense cap mena de dubte. Però tot és teatre. I que sigui per molts anys, amic Joan.