Crítica
jazz
Un prodigi
Més enllà de la seva pròpia història de superació, és un goig absolut redescobrir en l'instrument de Pat Martino bona part de les essències del que ha aportat la guitarra en el llenguatge del jazz. Ell mateix va explicar en el transcurs del seu concert al Jamboree com el seu mestre Les Paul el va posar a prova al costat del genial Wes Montgomery i d'un altre jove avantatjat anomenat George Benson. Aquestes i moltes altres experiències van nodrir el seu talent i van estimular-lo a depurar la seva tècnica fins que en plena maduresa de la seva carrera, quan el seu nom ja tenia plaça reservada en l'altar dels grans del gènere, la mateixa intervenció quirúrgica que va aconseguir alliberar-lo d'un tumor al cervell el va desposseir de tots els coneixements adquirits. Durant set anys es va dedicar a reprogramar el seu disc dur i ja fa més d'una dècada que comparteix la seva prodigiosa recuperació amb tot aquell que es vulgui delectar de la calidesa d'uns acords impecables. Com va succeir la nit de divendres al soterrani de la plaça Reial, una altra sessió per a la història que permet alimentar la llegenda del Jamboree. El músic de Filadèlfia portava entre els dits estàndards i clàssics signats per Thelonious Monk (Round midnight), Miles Davis (All blues), Sonny Rollins i el mateix Montgomery, entre d'altres, i va projectar sobre aquest repertori una aura d'integritat i respecte. Més ben secundat pel Hammond B3 de Jay Bianchi que no pas per la bateria de Swan Hill, la proposta sonora de Martino preserva l'elegància i l'estilisme que va fer cèlebre el groove del segell Blue Note i ens fa partícips de la màgia de la música transmesa des de la passió i la intensitat que poques expressions proporcionen com el jazz.