Vigència de l'esperpent

La monarquia és consubstancial a l'estat; la democràcia és una qüestió doctrinal, teòrica, però no pràctica; el vot no el pot exercir la totalitat de la població; el poble té una baixíssima consciència política, un nul esperit crític i una formació deficient; el sistema polític es caracteritza per l'alternança i només dos partits poden accedir al poder; existeix la figura del cacic, pertanyent a l'elit, promotor i protagonista de pràctiques com l'amiguisme, el nepotisme i el clientelisme; la burocràcia corca la cosa pública i la poca confiança del poble en les institucions; la indústria del país és obsoleta i l'estat de l'agricultura encara és pitjor; augmenten els preus de manera sostinguda i els assalariats perden més d'un 20% de poder adquisitiu en 7 anys; existeix una gran disparitat entre salaris i beneficis; es dispara l'enriquiment d'uns quants mentre la majoria pateix; creixen les concentracions de refús...

És l'Estat espanyol d'avui dia? No, però podria ser-ho perfectament. És el rerefons de l'esplèndida obra de teatre Luces de bohemia, escrita per Ramon del Valle-Inclán, que situa l'acció en el període de la Restauració espanyola, a final del segle XIX i principis del XX, i que presenta una realitat sistemàticament deformada, com un recurs el precursor del qual va ser Goya. Tot això és present en la que possiblement és una de les millors obres de la història del teatre espanyol –si no la millor–, la més lúcida, la més punyent i, com s'ha pogut comprovar, la més vigent.

Oriol Broggi va presentar la seva esplèndida versió de Luces de bohemia a Temporada Alta el cap de setmana passat, després d'estrenar-la a la Biblioteca de Catalunya, espai per al qual està pensat l'espectacle que, traslladat a un teatre convencional, a la italiana, perd aquella proximitat tan agraïda. En tot cas, Broggi fa un plantejament intel·ligent, potencia la vivesa dels diàlegs, de les rèpliques, el ritme; no fa gaires retocs al text, el simplifica i en té prou amb vuit intèrprets per cobrir un dramatis personae inacabable.

Al principi cal acostumar-se, malauradament, a la dicció en castellà, altament contaminada pel català, de tots els intèrprets, que no seria acceptada de cap de les maneres a les Espanyes. Deixant això de banda, la tasca dels intèrprets és d'un gran nivell, especialment de Manel Dueso, d'un potent Lluís Soler com a Max Estrella, de Xavier Boada o de Màrcia Cisteró.

Pocs inconvenients, i són els de sempre: músiques triades de manera arbitrària, deixant-se guiar més pel gust que pel sentit comú i pensant en el muntatge; bromes extemporànies com la de l'enterramorts català i afegitons inexplicables a l'escenografia, gens reeixida –al contrari que la il·luminació, magnífica–, com ara tot un plafó folrat de paper d'alumini suspès sobre l'escena que se suposava que havia de fer la funció de mirall deformant. Tot això, però, no va esguerrar en cap cas una gran tarda de teatre.