Joc, humor, vitalitat...

Més d'un centenar de sabates disposades fent renglera als límits de l'escenari, i penjades com si fossin un mòbil, dues cadires i una mena de tela translúcida que una bastida suporta, al fons a un costat de l'espai, és tot l'aparell escenogràfic de No sé si..., l'espectacle que la ballarina i coreògrafa Marta Carrasco va estrenar a Temporada Alta. No sé si... és joc, joc continu, a vegades desbocat, a vegades desbordant, és broma i és vitalitat. Marta Carrasco i l'immens –literalment– Alberto Velasco, que ja va participar a Dies irae, són dues bessones rosses, bivitel·lines, això és clar, perquè no poden ser més diferents, proveïdes d'unes perruques de goma grogues com un parell de Max Headroom, que ara miren de seduir el públic, ara juguen a disfressar-se, a ser princeses, a fer una mica el ximple com si fossin models de passarel·la. Abans, unes escales de piano, unes passes i veus evoquen la infància, suggereixen un retorn a la casa familiar. L'humor, a vegades blanc, a vegades més aviat ximple i, alguna vegada, amb una mala llet remarcable, potser fins i tot sense buscar-ho de manera explícita, com la inclusió d'un fragment del consultori de la Señorita Francis, o l'alegria davant la mort d'en Paco. La inclusió de frases dites en off per la mateixa Carrasco porten a determinar que l'espectacle és com un homenatge al pare de la ballarina, traspassat mentre durava el procés de creació, i que potser ha tingut un efecte terapèutic. Hi ha moments d'energia desfermada i vaporosa en aquest muntatge, i troballes estètiques sorprenents, com ara un efecte visual aconseguit amb una màscara negra que cobreix la cara de la ballarina, que manipula el cap d'un maniquí com si fos el seu. Magnífica manera d'expressar el dubte, malgrat que el llenguatge de Marta Carrasco, sempre identificable, crea refús i adhesions en la mateixa mesura.