Quadern de cinema
El nou terror espanyol mostra una bona tècnica, però encara busca la seva identitat
Terror d'Eixample
A [Rec] (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza, una escala de l'Eixample es convertia en escenari d'una enèrgica trama que, sota una textura de telerealitat, aconseguia fusionar noves mitologies globals de l'imaginari de gènere –el zombi, la plaga vírica– amb els ressons d'una Espanya negra que, sovint de manera maldestra, ja s'havien infiltrat en el discurs de les pel·lícules de l'anomenat “terror de pipes” dels setanta: la religió en les seves modulacions més fosques, etcètera. La pel·lícula va sortir tan rodona que feia l'efecte que el tàndem de directors l'havien planejat com a programàtic salt qualitatiu dins d'un nou cinema de terror espanyol que ja havia consolidat el seu sex appeal en els mercats internacionals i que funcionava en taquilla de portes endins. Balagueró i Plaza, en les entrevistes promocionals, no semblava que volguessin enganyar ningú: confessaven que [Rec] era un divertiment, una trapelleria, un moment d'esbarjo al bell mig d'unes trajectòries que havien optat potser per un registre més professional, acadèmic, mainstream o com vulguem dir-li. Malauradament, tenien raó: [Rec] continua sent una raresa dins el fenomen del nou cinema d'horror espanyol que els mercats anglosaxons reben com el relleu evolutiu d'aquell cinema d'horror oriental que la pròpia indústria americana va exterminar per emulació i reiteració de fórmules.
Mientras duermes, la nova pel·lícula de Balagueró, coincideix als cinemes amb Intruders, de Juan Carlos Fresnadillo, un cineasta que sembla que ha esdevingut un potent actiu del gènere per purs atzars de trajectòria. En bona mesura, fa l'efecte que els dos treballs, que no són menys que notables, exemplifiquen les debilitats i limitacions d'un fenomen –sí, el nou cinema de terror espanyol– que no sembla que hagi estat capaç d'articular una identitat pròpia, al contrari d'aquelles pel·lícules de por orientals d'origen preferentment japonès, però també coreà, xinès i tailandès. El cinema de terror espanyol parla una llengua franca –l'esperanto dels mercats internacionals– i fa l'efecte que reprimeix els excessos expressius propis de les modalitats més extremes del gènere que es donen als Estats Units –el torture porn– i Europa –el nou gore francès– a fi de no incomodar gaire el gran públic. Respecte d'aquest últim punt, sorprèn, darrerament, descobrir Balagueró –que va començar com a editor del fanzine Zineshock, dedicat al cinema “extrem i brutal”– exercint de veu conservadora en els debats mediàtics generats pels escàndols successius de la censura sobre Saw IV (2009) i la projecció a Sitges d'A Serbian film (2010). El gènere, aquí, dóna pel·lícules molt ben fetes... aquell tipus de pel·lícules de què el gran públic sol dir, a fi d'afalagar-les, “que no semblen espanyoles”. També fa l'efecte que la majoria d'aquestes –no és el cas d'Intruders i Mientras duermes– desenvolupen la seva acció als llimbs: en una mena de present gòtic que no és ni el lloc on hem viscut ni el territori on viurem, sinó aquella terra d'enlloc de llums i ombres que treballs com araEl orfanato (2007) i Los ojos de Julia (2010) intentaven reconstruir sobre el record de Los otros (2001).
Sí, a Mientras duermes Balagueró torna a l'Eixample, però la seva història es podria haver explicat en qualsevol altre context: de fet, La víctima perfecta, estrenada aquest mateix any, explica una història gairebé idèntica... i passa a Brooklyn. Però el més sorprenent de tot és que Mientras duermes sigui una pel·lícula de terror quan sembla clar que el que li passa al personatge de Luis Tosar no és gens enigmàtic, ni sobrenatural: és la lluita de classes.