A la banda del son etern

Després de la patètica imatge que vam donar com a país tercermundista anul·lant, a darrera hora i quan les companyies ja eren a punt d'arribar, el Festival Shakespeare de Mataró (com si poguéssim prescindir de Shakespeare), Temporada Alta rescabala Miranda, la posada en escena del brillant director Oskaras Korsunovas sobre La tempesta que havia de veure's en el festival aniquilat.

Potser, com insinua el director, som a l'interior d'un gulag, una mena d'espai aïllat on un deportat (Pròsper) i la seva filla (Miranda) resisteixen i alimenten l'esperit dissident a base de llibres i ficció. A mi em costa cenyir l'obra a un drama social centrat en lluites de poder perquè, ben mirat, és una obra suficientment estranya per no saber per on agafar-la. Tal vegada, més que una tragèdia de caire comunal, és una comèdia, una divertida i enigmàtica mascarada de tipus experimental (Caliban és una criatura semihumana i el seu pare, un dimoni marí; Ariel, un esperit aeri esclavitzat... És cert que hi ha una tempesta, però on és la trama?), malgrat el lacerant final ombrívol. Per què Shakespeare amaga el cor del seu misteri?

I, tanmateix, la posada en escena d'Oskaras Korsunovas s'eleva com un autèntic prodigi teatral. Justament, perquè el marc social hi queda com una penombra des de la qual s'alcen personatges d'una humanitat brutal, que s'agiten enredats en un àmbit mental que trafega entre la vigília i el son, entre la realitat torturada i la ficció literària, que van i vénen de la materialitat al fantàstic, enmig d'un sorprenent contorn espectral que acaba produint un extraordinari desconcert. Pròsper és un desterrat alcoholitzat i Miranda, un esperit femení dins d'un cos atrofiat per la malaltia. Busquen lliurar-se d'aquest penal a través de la impregnació vital dels personatges de Shakespeare. Per cercar la llibertat final Pròsper dóna píndoles a Miranda-Ariel abans de confiar-se ell mateix al son etern.

El que meravella és l'imaginari desbordant en l'ús i el joc dels objectes quotidians que ressalten l'extraordinari disseny escenogràfic realista: un salonet, mobles, piles de llibres, una ràdio, televisió, escacs, un telèfon... i com aquests útils es transformen en el món màgic i al·legòric de La tempesta. Potser la dramatúrgia és una mica anàrquica, fent uns salts que obvien parts senceres i personatges que havien estat presentats a l'inici, però igualment la direcció és impecable. Airida Gintautaite broda el seu paper i excel·leix amb un prodigiós treball de cos, veu i mutació, i Povilas Budrys destaca com un admirable i desfermat actor, comprensiblement excessiu en algun personatge. Diria que la funció no només provoca una esplèndida consternació, sinó que exposa, amb un final excepcional, la perfecció d'una idea realitzada.