Raimon al temps de recompte

Raimon, a punt de complir 71 anys, viu el temps de recompte. Amb més passat que futur, recorda les persones i les vivències que l'han conformat com a individu. El repertori de cançons que va estrenar fa quinze dies al Liceu de Barcelona per als seus nous recitals recull la presència potent en la seva obra del pas dels anys, tant en les composicions del seu últim disc, Rellotge d'emocions, com en les creacions que recupera de diferents èpoques.

Dissabte, a l'Auditori de Girona, va oferir un concert ple de força i serenitat, molt equilibrat des de tots els punts de vista. Va seguir el guió del que va protagonitzar al Liceu, tot i que, a diferència de la nit de l'estrena d'aquest repertori, no hi va haver mitja part i no va interpretar 37 cançons, sinó 30. Va considerar que sense una pausa de descans al públic li podia resultar més difícil mantenir l'atenció en una actuació tan llarga.

Evocant la seva joventut a València, va parlar, agraït, de l'amistat de persones que l'han marcat profundament, com Joan Fuster, Vicent Ventura i Andreu Alfaro, del qual va esmentar amb admiració l'escultura instal·lada a Girona entre la ronda de Ferran Puig i la Devesa.

El públic va assaborir la vetllada amb la sensació que havia viatjat per una gran varietat d'universos, colors i climes acompanyant un mestre de la cançó que en escena treu un partit extraordinari de la seva enorme capacitat interpretativa. Des del crit encara impactant fins al gest sobri, passant pel recitat subtil i el silenci reflexiu, un ventall de recursos impressionant defineix l'art de Raimon a l'escenari en aquesta seva etapa de maduresa.

Des de la mirada existencial de Som fins a la bellesa plàcida de Finestra a la badia de Palma, passant per la vitalitat encesa d'A Joan Miró i la passió amorosa de Só qui só, el repertori actual de Raimon permet submergir-se en una riquesa temàtica probablement sense gaires precedents en la cançó d'autor universal.

Dempeus i entusiasmats, els espectadors van acomiadar l'artista amb una ovació que reflectia la intensitat d'emocions que es va viure especialment en la recta final de la nit, en què Raimon va fer posar la pell de gallina amb una versió memorable d'He mirat aquesta terra.

Des de l'ara afirmatiu, Raimon continua combinant la memòria de l'abans amb l'avidesa del després.