Titelles d'aventures

Walt Disney ha fet molt mal, molt. Miraré de justificar aquesta primera afirmació, que pot semblar molt agressiva i segur que a parer d'uns quants absolutament equivocada. Dissabte passat, al Teatre de Salt, hi van fer cap la gent del Centre de Titelles de Lleida, una companyia que ha demostrat al llarg dels seus 25 anys de trajectòria que és capaç de bastir espectacles deliciosos, d'una estètica encisadora i un virtuosisme en la manipulació que combina amb una eficàcia pedagògica indiscutible. En Patufet, Hansel i Gretel, Els follets i el sabater o Gulliver al país de Lil·liput són només algunes de les joies que figuren en l'extens reguitzell dels espectacles realitzats, al qual s'ha d'afegir Mowgli, l'infant de la jungla, ideat i estrenat l'any 1998 i reposat ara, per celebrar el 25è aniversari de la companyia. Aquest va ser el primer espectacle familiar que es va representar al Teatre Nacional de Catalunya.

Mowgli, l'infant de la jungla s'inspira en el relat El llibre de la jungla (1894), de Rudyard Kipling i, a diferència del Llibre de la selva (1967), de Walt Disney, a Joan Andreu Vallvé, que és l'adaptador, el dramaturg i el director de l'espectacle, no se li acut de pervertir els valors tan positius del conte, el seu missatge de caire ecologista, que exalta també valors com l'amistat o la fidelitat, ans al contrari, conserva i potencia la poètica pròpia del relat ideat per Kipling. A això hi ajuda una construcció dels titelles amb metall esplèndida, aparentment senzilla però, analitzada de prop, d'una complexitat considerable, amb un caire gairebé conceptual que obliga el públic a fer algun petit esforç per entrar en la convenció. Tot ajuda a la transmissió del relat en aquest espectacle: la il·luminació, que varia en funció, no només del moment del dia, sinó també de l'aparició dels personatges, i que serveix per fer transcórrer el temps; el so, amb el qual es reforcen les atmosferes; l'escenografia, senzilla, però molt funcional i amb nombroses possibilitats de transformació, a més del ciclorama suspès sobre l'escenari, que representa el cel i està il·luminat de manera intel·ligent, amb la projecció d'ombres o punts de llum segons el lloc o l'etapa del dia en què transcorre l'acció. La direcció i tot l'equip tècnic estan molt atents a tots els detalls. Vallvé potencia la vessant dramàtica del relat, en què no tot són flors i violes, de manera que els actors i manipuladors, en ocasions, funcionen com un cor grec, repetint ensems el text, que és magnífic. No se subestima en cap moment la intel·ligència del públic i, en aquesta adaptació, tampoc no es carrega la història de sucre, com fa la versió nord-americana de dibuixos animats, que té unes quantes virtuts, però que peca a bastament de sensiblera. Vist el film, és comprensible que l'espectacle de titelles pugui semblar àrid als més menuts, acostumats a la proverbial bonhomia de Baloo i els seus plàtans. Com a recurs hiperbòlic, diré que el xoc vindria a ser el mateix que empassar-se qualsevol capítol de Hannah Montana –per als llecs en la qüestió, una adolescent insuportablement idiota i insofriblement malcriada que fa estúpida la mainada amb l'aquiescència de pares i mares– i llegir tot seguit el Diari d'Anna Frank. Titelles d'aventures. Quin plaer!