Kanyataps de Figueres

Teníem costum de veure'l a l'escenari o d'escoltar-lo en un disc. Ens agradava, en tornàvem a demanar, pensàvem que estava treballant...un pròxim espectacle...un pròxim disc en gestació. Fins i tot s'havia parlat d'una mena d'òpera dels Ocells. Era abans de l'estiu. Només haurà calgut dos o tres anys perquè Pere Figueres, autor-compositor-intèrpret, es metamorfosi en artista plàstic i faci passar la seva sensibilitat terrenal, i l'habilitat de les seves mans, en una producció de figuretes, confeccionades a partir de tiges fines de bambú i de bocins de taps. Això, potser, us recorda alguna cosa, us evoca algú. Doncs sí, ho podem dir, ho cal dir, Pere Figueres segueix el mateix camí que en Claude Massé, el pare generós, elegant, greu o alegre de milers i de milers de Patots. A l'inici de qualsevol conversió, no hi ha una crida, un instant de gràcia? Els seus encontres amb Claude Massé, en un moment en què, per raons de salut, va haver de ficar la seva veu en silenci, van despertar i estimular en ell, sense cap dubte, un desig de passar a altra cosa, a una altra manera d'expressar-se. Les mans, sense les notes de música i les paraules. Mans per a exterioritzar un món imaginari una humanitat virtual i dir-ne les seduccions, les angoixes, les interrogacions, les decepcions. Tal com Massé, Figueres se situa en el domini de l'ultrasensible. En allò que l'abric del quotidià social dissimula, l'atracció per la lleugeresa, la fragilitat, l'equilibri, en aquella cosa petita que tremola al més imperceptible dels alenars. Com l'argelaga, o la canya de la vora del camí. I aquesta forta necessitat de confeccionar éssers/objectes... un més, un més, i tu i jo. Antiga cantarella de l'individu i del grup (la multitud, la massa). Per cert, el grup pot anihilar l'individu i la seva subjectivitat, però també pot procurar-li calor i benestar. L'individu al qual una solitud massa llarga pot malmetre la seva subjectivitat (Robinson és un mite). Figueres, creador d'humanitat per distreure's, per divertir-se, potser? Sobretot inquiet, aprofundint la seva (i nostra) identitat en els jocs de la repetició, de la desviació entre el semblant i l'altre, de l'un i del múltiple... De l'aquí (forat que triem o camisa de força que us infligeixen) i de l'enllà, a través de les “representacions culturals”. Piques i màscares, tòtems i quimeres. La vida, la mort, la guerra, la pau, l'amor...Formalitzacions i obratges que fan l'ullet a l'art romànic com a les arts primeres (amerindis o oceànics). Savis, guerrers o espantaocells, paradís terrenal!

No sé si quan era petit el nostre artista jugava amb cotxes de joguina, amb vaixellets o amb soldadets, però em sembla que hi ha l'emoció d'aquell temps en aquest treball inèdit, no una sensibleria banalment nostàlgica, sinó l'emoció d'aquell que no se satisfà en acariciar les joguines creades per d'altres, però que juga amb aquelles que neixen de les seves mans, tan tendres com imaginatives. Pere Figueres, i és la (nostra) sorpresa no s'ha limitat a jugar, ha tingut l'audàcia de sortir del seu taller de Bages aquestes figuretes, que anomena bellament Kanyataps, per exposar-les a Ceret, molt a prop del Museu d'Art Modern, a la galeria “Maria Dos” (ronda Mariscal Joffre). L'exposició es perllonga fins al 30 d'octubre. Pere Figueres, la veu de a la recerca d'una terra i de tinc al cor un poble, es fa veure en el seu nou vestit d'escultor i mag, a les barbes dels cubistes de Ceret.