Crítica
cinema
Mutacions orgàniques i rebuigs inorgànics
En els anys de la guerra freda, quan tot monstre extraterrestre era una al·legoria de l'anticomunisme, Howard Hawks i Christian Nyby van rodar La cosa, on es plantejava la hipòtesi que un vegetal pogués tenir forma humana i convertir-se en un visitant d'altres planetes. L'absurda premissa va tenir diàlegs de William Faulkner i el resultat es curiós. Als vuitanta, John Carpenter va donar una forma més intensa a l'operació fent que l'extraterrestre pogués adoptar forma humana i ficar-se dins del cos de qualsevol dels científics que estaven en la base d'operacions. La nova versió de l'holandès Matthijs van Heijningen explica les desventures dels primers científics en arribar al lloc i acaba on comença la pel·lícula de John Carpenter. Malgrat la seva condició de remake, la pel·lícula té prou força com per convertir-se en una eficient pel·lícula de gènere. Van Heijnningen sap perfectament com crear un clima de tensió en mig de l'aïllament, com fer funcionar les situacions d'angoixa entre els personatges i com aconseguir que no s'imposi la dictadura dels efectes especials.
El problema de La cosa radica que des del primer moment hi ha massa coses previsibles. Més enllà de les referències a Hawks/Nyby o a Carpenter, hi ha el paper jugat per una pel·lícula com Alien de Ridley Scott. Com el clàssic de la ciència-ficció dels noranta, tota la trama gira al voltant d'un ésser estrany que es fica dins del cos dels personatges, que els va aniquilant en una situació d'aïllament, fins deixar sola l'heroïna de la funció lluitant contra el monstre. Per fugir de tot allò previsible, La cosa introdueix algunes notes d'humor al voltant dels elements orgànics i inorgànics que hi ha a l'interior del cos humà. Qui té alguna pròtesi sembla ser que no viu amb un monstre dins del seu cos.