Cartes que es miren

En una de les cartes que José Luis Guerín envia a Jonas Mekas, pare del nou cinema nord-americà i supervivent d'una ètica de la mirada, el director d'En construcción filma les façanes dels edificis que veu des d'una de les finestres de casa seva: la càmera es fixa en l'any de construcció esculpit sobre les façanes i Guerín pensa en les pel·lícules que podien haver vist els seus constructors. Els que van aixecar l'edifici d'enfront varen gaudir, probablement, d'alguna peça del cinema còmic mut; els que van treballar a l'obra del de més enllà potser van veure alguna fantasia de Méliès. Al final de la reflexió, el cineasta recorda que l'edifici des d'on està gravant les imatges és més antic: els obrers que van posar els maons potser van morir sense arribar a conèixer el cinema.

És un exemple paradigmàtic d'una manera molt particular de pensar... de pensar en imatges i en la memòria de les imatges, també en el rastre que aquestes imatges deixen sobre una realitat en moviment perpetu: aquest moment de la correspondència Guerín-Mekas fa recordar el Guerín que, al curtmetratge Souvenir, es preguntava on havien anat uns núvols que, temps ençà, van aparèixer al fons d'un pla de Renoir o al Guerín que va viatjar a Irlanda buscant els ressons de la mítica Innisfree imaginada (i immortalitzada) per John Ford sobre un territori dominat per una memòria on història i ficció ja eren, pràcticament, un mateix codi per relacionar-se amb el present.

La relació epistolar entre José Luis Guerín i Jonas Mekas és un dels plats forts de Totes les cartes. Correspondències fílmiques, l'exposició que es pot veure al CCCB fins al 19 de febrer del 2012 i que, en forma de cicle de projeccions, també forma part, ara mateix, de l'oferta cultural de La Casa Encendida, a Madrid. Però el més interessant de la qüestió és que l'arriscada, estimulant i il·luminadora proposta pot viatjar, de fet, allà on s'ho proposi, perquè el segell Intermedio –mai podrem fer justícia a la seva missió pedagògica: encara és fresca l'aparició d'un altre tresor portàtil: Exilios de Chantal Akerman– acaba de treure al mercat Correspondencia(s): el catàleg de la mostra, convenientment acompanyat d'una caixa de DVD no sols amb les cartes que s'han intercanviat parelles de cineastes com ara Mekas i Guerín –la resta de la llista són Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, Albert Serra i Lisandro Alonso, Jaime Rosales i Wang Bing i Fernando Eimbcke i So Yong Kim– sinó també amb els debats i diàlegs en directe que van fer possible el cicle Cinèrgies. Només cal lamentar l'absència, en el conjunt de les cartes, de les intercanviades per Víctor Erice i Abbas Kiarostami, en què, de fet, hi ha la primera pedra de tota l'operació: cal creuar els dits perquè aquest interessant material arribi algun dia al format domèstic.

En un moment que es debat si certs experiments cinematogràfics haurien de ser segregats dels circuits convencionals d'exhibició, Correspondencia(s) i Totes les cartes responen sense dogmatismes ni retòriques: amb una iniciativa així, el CCCB reconeixia el cinema com un dels vehicles de la nostra cultura contemporània (i urbana) que no havien de ser fora dels espais expositius. Al mateix temps, Intermedio permet simular a casa l'experiència de veure tots aquests treballs en una sala fosca i comprovar, així, com aquestes peces no són fractures, sinó ampliacions del camp de batalla d'un discurs nascut a (i per a) les sales d'exhibició. La carta on Lacuesta condensa la seva educació sentimental dins d'una història secreta de Banyoles o el drama familiar en foto fixa que elabora Fernando Eimbcke tenen dimensió de miniatures, però poder d'obra major.