Perejaume, orat i il·luminat

Sé que em correspon aquí recomanar al lector visitar l'exposició més coescrita per tots, l'artista i ningú, d'entre les moltes que grandioses, parladores o innovadores, Barcelona presenta amb èxit de qualitat i biodiversitat: la de Perejaume a la Pedrera. I em pertoca de guiar ulls i ment quan les formes d'expressió artístiques, com és el cas, superen la representació i s'endinsen en una visió del món que ens contradiu. Perquè el poeta i artista Perejaume, havent superat i unit les distàncies llunyanes entre art i natura, poètica i ecologia, ha acabat formulant una particular reflexió artística i un art pensador aplicable als camps de la política i de l'economia. I ha acabat fent-ne ressò. Una idea latent que s'encara a l'excés i el consum. Al cal fer que seguí al cal ser replica amb un deixar de fer i desfer.

Voldria, així mateix, advertir que cal prevenir-se davant les lectures de primer grau que poden considerar la seva proposta com a retòrica i barroca, tot partint del títol mateix “no fer obra nova”, avui, o, d'antuvi al museu, “deixar de fer una exposició”; o aquelles altres interpretacions que el consideraven un ultralocal decimonònic. Com molt bé assenyala Martí Peran, Perejaume prova de no fer una exposició encarant la representació de l'excés voluptuós amb l'expansió (capitalisme acumulatiu) i la concentració (el decreixement ecològic i primitiu). La ironia i la distància permetrien a l'autor de no defallir en l'enclavament del real afigurat.

Perejaume posa a prova la mistificació de l'art i l'antropocentrisme, i deixa que el llenguatge s'afiguri en la seva capacitat descriptiva, analògica i expressiva, tan científica com lírica, en semblança amb la natura, la deu i el déu. La societat del coneixement ha començat la desamortització de la plusvàlua de l'art a través de Perejaume. Res no és el que és, ni el que és mimètic, ni l'ornament, ni la transgressió.

He d'entendre que Perejaume ha sortit de la lògica de la raó, la qual, des d'un punt de vista pràctic, dóna fonament a la funció instrumental del llenguatge com a comunicació. I que ha caigut en la desraó, filosofia que l'estètica assumeix com a comportament de la cultura (creació no productiva) enfront de la natura (espai de lluita i supervivència).

Quant a les albors de la postmodernitat, Perejaume s'apartà de la majoria dels artistes continuadors de la identificació entre estil gràfic i autoria, i també dels que supeditaven l'obra a la deconstrucció conceptual al servei d'una ideologia, inicià una llibertat per damunt d'estils, tècniques i autories i també al marge del nihilisme tautològic. En fi, la seva llibertat ha resultat superior a les radicalitats urbanes i acadèmiques. Fent reculada, no viatja, sinó que camina. No s'ha distret amb l'acceleració i el triomf del molt modern i del món saber, sinó que ha convertit el paisatgisme pictòric en literatura i la literatura en paisatge. En definitiva, ha fet posar a caminar la cultura dins el territori. I ara, ens pertocaria, havent destruït la natura, no mal ocupar la cultura.

Els recomano de llegir l'exposició i de mirar el llibre Pagèsiques, els quals han estat escrits i pintats al mateix moment, en paral·lel. Doncs si és causa i cosa de l'escriptura la de servar la memòria i, la de l'art, la d'il·luminar l'esdevenir, en la lectura de la modernitat de la cultura catalana, començant per Llull i seguint per Gaudí i Jujol i per l'avantguarda pairal, de Miró a Tàpies i Brossa, i en el mateix seguici Verdaguer i Foix, Maragall i Palau i Vinyoli, és on s'arrenglera Perejaume, tan orat i il·luminat com ells. Una política prepolítica i postpolítica, el catalanisme cultural.

Perejaume s'ha tornat boig, revolucionari. Fa parlar la pintura i fa que la natura pinti. L'escriptor sosté la pintura amb els braços. S'han trencat els sintagmes, el subjecte és l'acció de l'objecte i dels complements. La terra escriu, els camins seran cal·ligrafies. Confon el paisatge amb el museu, la pinacoteca amb una gorra. Penja les joies als arbres. Il·lumina els arbres del bosc. Demana a l'obra si vol ser exposada. Fa sonar les notes d'una cançó en un sol moment. Ballen les muntanyes. Pensa i existeix dalt d'un arbre i el pinzell li fa d'eina per a escriure! “L'escriptura s'ha girat a mirar” –ens diu.