Una altra oportunitat perduda

En relació amb La voz dormida, adaptació de la novel·la homònima de Dulce Chacón, no és qüestió de lamentar que sigui una nova pel·lícula sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències. Encara en falten moltes i sobretot aquella recerca documental que reculli la memòria diversa de les víctimes supervivents de la repressió franquista. El cas és que allò que pot lamentar-se és que la pel·lícula de Benito Zambrano sigui una més que aborda el tema amb uns recursos dramàtics que procuren més adhesió sentimental (indignació i llàgrimes) que coneixement.

La narració se centra en dues germanes cordoveses al Madrid de la postguerra tot just encetada. L'una, republicana conscienciada, és a la presó i està embarassada d'un maqui. L'altra, sense compromís polític, però sí afectiu i moral, va a Madrid per ajudar la germana i treballa com a criada. A partir d'aquí Zambrano oscil·la entre l'explotació extrema de situacions dramàtiques, a propòsit de la presa, i l'exploració d'una certa comicitat a través de la innocència i del gracejo andalús de la criada, interpretada per María León, que, essent fins i tot premiada a Sant Sebastià, ha estat profusament elogiada. Amb el meu respecte per la jove actriu, no comparteixo aquest entusiasme, suposo que per l'abús del gracejo, un recurs fàcil per crear simpatia vers el personatge. La seva història d'amor amb el maqui interpretat per Marc Clotet, que, sorprenentment, vesteix de manera impecable i es passeja per la sierra com si fos un parc, és un altre recurs sentimental i, a més, es fa poc creïble.

També sorprèn que les preses duguin els cabells llargs i en alguns casos fins ben pentinats. Tanmateix, no és sobrer recordar que a les presons franquistes es torturava i que el franquisme no tenia pietat.