Enigma sense solució

Jim Sheridan fent una pel·lícula de por? L'e-nèrgic cineasta social i polític d'En el nombre del padre enfrontant-se a una intriga a primera vista rocambolesca? Doncs sí, això és el que passa a Detrás de las paredes, la seva darrera pel·lícula i una de les més conflictives, si s'ha de jutjar pels problemes sorgits a la producció i al fet que Sheridan no volgués signar el resultat final. I passa també que darrera aquestes parets, per parafrasejar el títol espanyol (l'original, Dream House, era molt més suggeridor), hi ha alguna cosa més que un producte de gènere sense més pretensions. De fet, la pel·lícula és ambiciosa i, encara que s'enfonsa a mida que avança, porta al seu interior un seguit de turbulències que la fan molt més pertorbadora del que sembla. A partir del motiu clàssic de la casa maleïda, en aquest cas per uns crims comesos en el si de la família que l'habitava, Sheridan construeix un laberint on el que sembla realitat acaba revelant-se no com una ficció, sinó com la posada en escena mental d'un personatge aparentment pertorbat. Bona part de Detrás de las paredes, doncs, passa al cap del protagonista, i quan l'espectador se n'adona tot experimenta un giravolt i es veu obligat a canviar el seu modus de percepció per acomodar-se al joc que se li proposa. La idea, doncs, tenia possibilitats, i Sheridan l'exposa amb un to inquietant, misteriós, que juga amb la tradició i la modernitat sense cap tipus de complex. El que passa és que arriba un moment on la resolució no gosa anar més enllà de les convencions explicatives i tot es retorça innecessàriament. Doncs bé, és en aquest punt quan la pel·lícula ha de traspassar-se a la ment de l'audiència, per tal que pensi què hauria volgut fer realment Sheridan.