La gran al·lucinació

Paradigma de l'autor contemporani i alhora personalitat inquieta que sembla canviar contínuament d'estil, Lars von Trier va jugar amb diferents registres –el neoexpressionisme d'Europa, el melodrama postmodern de Rompiendo las olas, el realisme brut de Los idiotas, la inspiració brechtiana de Dogville...– abans de trobar la sinceritat en la seva pel·lícula més desequilibrada però també més esfereïdora, Anticristo. Però aquest producte d'una depressió profunda i dels dimonis interiors que hi van sorgir no podia anar més enllà, i d'aquí ve que Melancolía sigui una mena de retorn a l'ordre. Malgrat el seu tema, la fi del món, i les variacions de to, és el seu film més convencional.

L'obsessió de Trier per les dones enteses com a figura sacrificial, però també visionària, es desdobla aquí en dues germanes molt diferents que esperen l'apocalipsi després del casament d'una d'elles. La primera part, amb la festa i la descripció de les relacions familiars, és més aviat rutinària, per molt que el cineasta vulgui atorgar-li el seu segell agressiu i histèric. La segona, a mesura que les germanes es queden soles amb el seu destí, aconsegueix obtenir una respiració pròpia, una estranya barreja de pau i tensió que és del millor que ha filmat Trier, incloent-hi algunes escenes d'inspiració onírica i gran força visual, que rimen amb l'esplèndid pròleg. Fet i fet, per culpa de les seves contradiccions, Melancolía acaba veient la fi dels temps no com el gran melodrama còsmic que hauria pogut ser, el retorn al no-res contemplat amb els ulls d'una il·luminada, sinó com un puzle incapaç d'aprofitar els seus desequilibris en benefici d'una desmesura que només treu el cap en comptades ocasions.