Es ven la casa d'un poeta
Demanen a l'administració que converteixi el mas de Gabriel Ferrater en un centre sobre l'obra de l'escriptor
L'actual propietari de la casa d'Almoster (Baix Camp) on el poeta Gabriel Ferrater va viure llargues temporades ha posat l'immoble a la venda, tot i que l'ha ofert a les administracions perquè el converteixin en un centre difusor de l'obra de l'escriptor. Una oferta que tant l'Ajuntament d'Almoster com el Departament de Cultura de la Generalitat consideren inassumible, tot i que treballen per trobar solucions que permetin preservar el xalet.
El xalet està situat a l'actual urbanització Picarany i el van construir l'any 1924 els pares de Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972). Està envoltat de deu hectàrees de bosc i es conserva en bona part tal com era quan pertanyia a la família de l'escriptor. Fins als anys cinquanta, quan Amàlia Soler i els seus tres fills es van instal·lar a Barcelona després del suïcidi del pare, es va convertir en l'autèntica casa familiar. La finca es va obrir per primer cop al públic el maig del 2010 per mediació de l'escriptora Isabel Olesti, que hi va organitzar una vetllada literària que va atraure un públic considerable, encuriosit per saber com era aquell indret sense el qual, segons va dir Jordi Cornudella, expert en l'obra de l'escriptor i marmessor de l'obra dels dos germans Ferraté, “Ferrater no es podria entendre”. El 6 de novembre passat es va tornar a repetir la vetllada amb un èxit idèntic de públic i va sorgir la petició expressa al Departament de Cultura sobre la compra de la finca: “La idea és convertir-la en un centre dedicat a Ferrater com a home polifacètic que era: matemàtic, crític d'art, assagista, crític literari i lingüista. I tampoc no ens hem d'oblidar de la figura de Joan Ferraté, poeta assagista i traductor. Seria un lloc per fer-hi activitats culturals i trobades d'estudiosos”, apunta Olesti.
“És un moment molt complicat i no podem assumir la despesa que comportaria l'operació”, explica Jordi Agràs, cap dels serveis territorials de Cultura al Camp de Tarragona. Tot i així, Agràs ha iniciat contactes amb la Institució de les Lletres Catalanes per incloure el mas en els projectes que impulsa relacionats amb la promoció de les rutes literàries: “Ja teníem previst fer-ho amb la casa museu de Carlos Barral de Calafell. Ara mirarem d'incloure-hi també el mas Ferrater.” Agràs puntualitza, però, que els ajuts que es poguessin establir no s'haurien de centrar només en el manteniment de la casa: “Se li hauria de donar un contingut que interessés a un ampli sector de públic i que no fos tan sols un lloc mític dels intel·lectuals ferratians.”
I l'alcalde d'Almoster, Àngel Xifré, explica que l'Ajuntament no té cap projecte previst per al mas: “Un poble de 400 no pot assumir una inversió tan costosa.” El consistori tampoc no preveu catalogar el mas com a bé cultural d'interès local per preservar-ne la integritat. El que sí que està protegit és el bosc que l'envolta, que és zona forestal.
El lloc on Ferrater escrivia i pintava a l'oli
A l'Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà (Quaderns Crema, 1993), hi ha comentaris que el mateix escriptor va deixar escrits sobre el Picarany. Hi diu que es va acostumar a passar “més de la meitat de cada any al camp, a una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona”. O un altre escrit, aquest cop de Carlos Barral, en què l'escriptor i editor recordava una visita que havia fet a Gabriel i Joan Ferraté al Picarany (on els germans havien viscut un any sense dirigir-se la paraula i comunicant-se només per mitjà de notes escrites, assegura Barral) i l'afició a la pintura que Ferrater hi conreava. Els resultats d'aquella afició són cinc pintures a l'oli de tendència cubista i una d'estil simbolista que tenen el Picarany com a motiu i que actualment es conserven a l'Institut Gabriel Ferrater de Reus. D'altra banda, Amàlia Barlow (nom de casada de la germana Ferraté) hi recordava: “El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir de fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. [...] Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent. El Picarany tenia tres plantes: a baix hi vivien els masovers i hi teníem una capella [...]; els diumenges el capellà d'Almoster venia a dir-hi missa i li donàvem xocolata per esmorzar; en arribar la Guerra Civil els pares van decidir de desfer la capella i la vàrem posar a les golfes. Al primer pis hi havia el menjador, les sales d'estar i les biblioteques; a dalt, els dormitoris i, més amunt, les golfes on dormien les domèstiques.”