Espectres del cinema negre

Si hem de jutjar pels seus treballs anteriors com a guionista (Infiltrados, de Scorsese, o dues pel·lícules de Ridley Scott, El reino de los cielos i Red de mentiras), William Monahan semblava sentir predilecció per les trames embolicades, les intrigues laberíntiques i l'inevitable efectisme dels girs inesperats. Per això sorprèn que London Boulevard, el seu debut com a director, sigui una pel·lícula mesurada, que també utilitza una gran quantitat de personatges i situacions per explicar una història més aviat simple, però que en contrapartida ho fa a través de l'el·lipsi i el suggeriment. Així, la peripècia absolutament previsible de l'home que surt de la presó i vol refer la seva vida, malgrat la resistència que li oposa l'entorn, es transforma de mica en mica en una col·lecció de retrats de personatges prototípics del gènere, però tractats amb una distància que els deshumanitza. London Boulevard, en aquest sentit, sembla el malson d'un individu incapaç de lluitar contra els seus fantasmes.

Monahan no renuncia a una escriptura manierista, deliberadament plena de forats i tan estilitzada que de vegades resulta massa esquemàtica. Però això també contribueix a fer de la pel·lícula un exercici que, en el seu antirealisme, no pretén destil·lar cap emoció, sinó experimentar amb les constants del gènere. Des dels títols de crèdit sabem que estem assistint a una jugada típicament postmoderna. A partir de la mirada pessimista que s'estén sobre el relat ens trobem més aviat introduïts en un revival del cinema negre dels anys setanta. Orquestrador i al mateix temps víctima del seu joc, Monahan aconsegueix una pel·lícula desconcertant, deliberadament ambigua però també esclava d'aquesta ambigüitat, la qual cosa constitueix el seu encant i també les seves limitacions.