El retorn de l'exili
Blai Mateu reprèn l'espectacle ‘Ï' sobre l'exili republicà, per denunciar la fragilitat d'una tragèdia que no desapareix i criticar la poca solidaritat del poble que acull
“Vull portar un dia Ï a Barcelona. No pararé fins que es vegi”, deia fa just un any Blai Mateu en una entrevista a aquest diari. Efectivament, l'actuació d'aquesta tarda (18h, exhaurides les localitats), a Salt, dins del Temporada Alta, servirà perquè, quatre anys després d'haver-se estrenat accedeixi a la cartellera barcelonina (Teatre Lliure de Gràcia, del 22 al 8 de gener).
Què és Ï? Un espectacle molt personal en el qual Blai Mateu, després de 10 anys exiliat culturalment a França, es pregunta qui és i què fa. És una pregunta sobre la identitat. La pròpia i, alhora, la que es van formular els exiliats republicans a la fi de la Guerra Civil: s'esperaven que els veïns francesos els acollirien amb els braços oberts i França va arraconar els 500.000 espanyols en uns camps insalubres com el d'Argelers. L'artista, fill de Jaume Mateu (Tortell Poltrona), mostra des de la comicitat d'un pallasso aquesta història dramàtica. Ho pot fer, perquè “la nostra és una generació que no ho viu de manera tan traumàtica” com les anteriors, se sent més allunyat emocionalment del conflicte. De fet, insinua, a l'escola no recorda que ningú els ho expliqués “potser perquè no escoltava”, comenta rebel. En l'espectacle, es projecten coreografies de deu companys pujant la muntanya cap a l'exili i també caient –per la neu o esperant res a Argelers, on fa 70 anys hi havia milers de concentrats i ara és una platja neta i sense memòria, per a turistes–. L'espectacle critica la fredor amb què els francesos van acollir els republicans espanyols. I també denuncia que aquests camps continuen sent una conseqüència dels conflictes bèl·lics. “La llibertat és molt present durant tot l'espectacle”, comenta.
Mateu alterna la recuperació d'aquest muntatge amb la gira de Le sort du dedans i, sobretot, la nova creació del 2012. Com a artista, l'enriqueix molt aquest solo, “he crescut molt”. Fer-lo a Barcelona tancarà el cercle. Nascut a aquesta ciutat, tenia necessitat d'explicar-se, a través del gest, el moviment, la manipulació d'objectes, la música, la videoprojecció, l'acrobàcia, o la paraula. Tot, per expressar el degoteig d'emocions d'un pallasso en procés.
Escarlata Circus puja al ring a ‘Pugilatus'
Jordi Aspa es vesteix de púgil en el nou espectacle d'Escarlata Circus, una peça en què també intervé Piero Steiner (Los Los). Pugilatus (demà i dissabte, 21h, a l'Auditori de la Mercè) fa un salt al buit distanciant-se del llenguatge circense, acompanyat del director Andrés Lima (Animalario). L'acció transcorre en un quadrilàter. El públic (unes 150 persones) s'asseu al voltant. No és un combat convencional. De fet, Lima els va regalar una idea: “Són dos morts que juguen a la vida.” En aquest sentit, es pot considerar que els dos personatges són morts, fet que proporciona una pregunta inquietant: en quin espai es troben els espectadors? La idea de la boxa s'ha anat diluint en una dramatúrgia que planteja un diàleg entre la vida i la mort. La boxa, finalment, serveix “com a metàfora”, argumenta Jordi Aspa.
Escarlata Circus, tot i el seu nom, fa temps que treballa a la frontera del circ. Busca nous llenguatges. Si a Devoris causa, l'acció incorporava la manipulació d'objectes, provocava des d'una proximitat amb una vela de dimensions molt petites i experimentava fins a cert punt, amb la gastronomia, ara interpreten un espectacle sense quasi paraules, però amb veu. Els grunys i esbufecs en són les rèpliques. Fins ara, han constatat que ningú no els sap etiquetar l'espectacle. Aspa admet que es tracta, com en els últims títols, d'una proposta “a flor de pell, fràgil”.
Temporada Alta, pràcticament tanca la paradeta aquest any. Fins ara, mai no hi havia entrat la boxa: ara hi han topat, fortuïtament, en el Torneig de Dramatúrgia, amb Ricardo Bartís i, finalment, amb Escarlata Circus.
