Exhumant Verdaguer

Les hores que tot ho porten només semblen comptar pel seu suposat sentit temporal d'inici i d'acabament. Sentir, de vegades, un estrepitós soroll, la caiguda d'una sensacional palmellada a l'espatlla d'algun ésser teatral que pul·lula innocent, pot semblar una fotesa insignificant. Però és un espetec simbòlic i que anuncia la irrupció i l'entrada a escena del demiürg del festival. Jo identifico aquest soroll dolorós i ple d'afecte amb el que és i significa el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta: la vida sentimental fabulosa de les hores, un inici, un final.

Canigó és un espectacle necessari. Ho dic perquè Jacint Verdaguer és veritablement important, i com que en molts sentits ja hem tocat fons i estem enfangats fins al coll, és hora de destriar i recuperar l'essencial, allò fonamental que com a catalans, ens plagui o no, té tantíssim a veure amb nosaltres i ens conforma. El Canigó és el nostre paisatge tradicional; però més enllà d'un paisatge imponent i bell, el colossal poema de Mossèn Cinto el converteix en el mite fundacional de Catalunya. He dit colossal perquè el poema es divideix en dotze cants i un epíleg, en total 4.338 versos, i és d'una ambició afortunada i descomunal. Tot això només seria una muntanya versificada si no fos per l'extraordinària qualitat i l'esperit universal de la veu lírica que li donà alè, profunditat i sentit.

En la versió teatral del simbòlic poema s'han retallat milers de versos per resseguir, sense entrebancs lírics, la història de Gentil, un jove cavaller de la família comtal catalana. L'acció transcorre cap a l'any 1000, en el temps de la Reconquesta, que amb l'ajuda dels francs, els comtes catalans van guanyar territori al domini dels àrabs i varen conformar, a les valls pirinenques, el nucli de la nació catalana. És una història plena de tensions, d'amor i d'embruix, de traïcions, política i perdó, de pàtria, geologia i natura, de topografia, fe i història, de llegenda i religió, de tradició i lírica popular, de contraris, llums i ombres.

Espai escenogràfic buit: dues cadires enmig de la foscor. Eduard Iniesta toca uns acords de guitarra creant, des del primer instant, una atmosfera pesant i greu, de llum solemne, que ja no abandonarà l'espectacle. Un raig de llum banya l'escenari. Una porta lateral s'obre. Entra el poeta mirant, fascinat, el paisatge. Camina lentament, s'asseu, ja parla: “Amb son germà lo compte de Cerdanya, com àliga que a l'àliga acompanya, davalla Tallaferro de Canigó un matí; ve amb son fill de caçar en la boscúria…”

L'espectacle és en la línia i l'estil poètic dels anteriors, però diria que aquest és el millor, ja que la paraula hi té una gravetat fonamental, en detriment de l'embalum musical, que hi és, creant atmosferes i estats emocionals, però amb una discreció més mesurada i òptima. La veu portentosa de Lluís Soler s'acaba imposant de forma imponent, atrapant el públic, especialment en les fabuloses descripcions dels paisatges verdaguerians. Grosso modo Lluís Soler no perd mai l'actitud ni el personatge, tot i que hi ha un excés gestual en una clara intenció d'il·lustrar la complexitat del text, per facilitar-ne la comprensió. Contenció, mesura i profunditat hi són admirables, com la poètica matisada que Antoni Calvo ha imprès de forma brillant. Magnífic espectacle.