Gest eloqüent

Patrice Thibaud va tancar diumenge, al Teatre Municipal de Girona, l'edició d'aquest any de Temporada Alta, amb la seva faula sobre l'animalitat de l'home, un espectacle, Jungles, basat en el seu virtuosisme i el del seu col·lega, Philippe Leygnac, en el teatre d'humor gestual, el contorsionisme i la capacitat de tocar a l'hora el piano i la trompeta.

Un tarzan modern (Thibaud), un bon dia, rep la visita de la Jane (Marie Parouty) de torn i, posteriorment, arriba, qui si no, la Xita (Philippe Leygnac). De fet, per la manera com arriba a la peculiar cabana situada al mig de la jungla, es podria dir també que es tracta d'un Mowgli molt particular. Aquest esquema bàsic serveix a Thibaud per fer un desplegament de facultats que resulta un pèl irregular si es compara amb l'exultant Cocorico, l'anterior espectacle que hem pogut veure d'aquest creador a comarques gironines. Tot i això, Jungles és un bon espectacle, amb alguns moments brillants, que posa en evidència l'absurditat d'alguns trets de comportament propis de l'home per la via del contrast amb la manera de fer instintiva dels animals. Thibaud, amb un domini extraordinari del gest eloqüent, explota al màxim allò que tenim d'animal i primigeni, i com s'ha anat torçant en ocasions, a l'hora d'aplicar-hi la racionalitat, per presentar situacions que resulten molt còmiques i que el pallasso francès, trapella i desvergonyit, du al límit fins a deformar-les per, després de treure'n tot el suc possible, encavallar amb l'escena següent de manera absolutament natural. La relació entre l'home i la bèstia ha estat explorada minuciosament per Thibaud per tal de detectar-ne el punt de contacte, tant pel que fa a la manera de moure's, als gestos, com pel que fa als instints.

El nostre home viu solitari a la jungla quan arriba la femella, alegre i autoritària, que capgirarà tot el seu món i, en una aclucada d'ull al públic, li farà queixalar una poma. Una femella que l'obligarà a acollir el desvalgut cadell que han abandonat en un cistell vora la cabana i que es convertirà en el competidor per l'atenció d'ella, de manera que d'aquest xoc es derivaran la majoria de les situacions que presenten els tres còmics. Mentre, de nit, una presència misteriosa i admirablement àgil, vagareja pel campament. La crida de la jungla proporciona un final més aviat amarg, provocat per l'ús gratuït de la violència, que foragita el cadell Leygnac, deixant sola i trista la isolada parella.