S'oblidaran del centralisme?

El balanç artístic del Temporada Alta de Salvador Sunyer, habitualment, és discret, i anomena algun, pocs, dels espectacles que han resultat un èxit, i mai n'anomena cap d'aquells que veus clar que no han donat bons resultats. La feina bruta, si més no en públic, la deixa als crítics. Ahir, Sunyer, de manera inusual, va donar més títols dels habituals i va destacar el Henry V dels Propeller, Los hijos se han dormido (Veronese), Els viatges de Lina Bögli (Marthaler), El tiempo todo entero (Romina Paula), LAB Havanera i Estimat Comadira (El Canal), Canigó (Lluís Soler) i el concert de Sílvia Pérez Cruz, i va assegurar que són “espectacles que donen sentit al festival”.

Sense deixar de ser un festival excepcional, sens dubte el millor de l'Estat, superant el Grec i el Festival de Otoño de Madrid, el balanç artístic d'aquesta edició del Temporada Alta no és tan bo com altres anys. Fins a cert punt té lògica, perquè és l'any en què hi ha hagut més estrenes absolutes, de manera que és complicat preveure quins són els espectacles que reeixiran i els que no. El descobriment de la jove dramaturga Romina Paula ha estat una mena de revelació, potser l'única del festival i que estaria sens dubte en la llista dels millors espectacles, juntament amb els que va nomenar ahir Sunyer –tret de l'Estimat Comadira–, als qual afegiria El Box (Ricardo Bartís), Tala ( Cunill i Navarro), Ï (Blai Mateu), PSY (Les 7 Doigts de la Main) i Operetta (Cor de Teatre). Hi ha hagut alguna petita desil·lusió, perquè les expectatives creades potser eren massa elevades: situaria en aquesta franja Un fràgil equilibri (Mario Gas), Delicades (T de Teatre) i Murmures des murs (Aurélia Thierrée), i hi ha hagut veritables decepcions, algunes de molt sagnants, com Cock (La Marroneta), 30-40 Livingstone (Sergi López i Jorge Picó) i Oncle Vània (Lev Dodin).

Aquesta edició del Temporada Alta serà recordada perquè s'hi ha celebrat la primera edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, una empescada de Jordi Casanovas, que ha guanyat Jordi Galceran. Hi ha qui interpreta aquest esdeveniment com una mena de frivolització de l'acte creatiu, i no va mancat d'una certa raó, perquè la majoria dels textos són fets per competir, de manera que només hi ha lloc per a la comèdia, que és la via més ràpida cap al triomf en un esdeveniment en què la decisió està en mans del públic. Si els fas riure, ja tens la victòria assegurada, a menys que facis riure encara més a qui ha de llegir el teu text, que llavors pinten bastos, com li va passar a Pere Riera. El millor del torneig va ser que s'ha mostrat efectiu per dur gent al teatre, va aixecar molta expectació i va atraure gent que no hi va habitualment, i això vol dir nou públic. El torneig es va desenvolupar en un ambient magnífic i els seus màxims encerts són, molt possiblement, que els lectors eren, per norma general, intèrprets de primera, i que allò que caldrà corregir és molt evident.

La roda de premsa de balanç d'ahir va tenir un punt d'inquietant, perquè des del sector públic no hi ha una aposta ferma, malgrat que fa força temps que s'advoca per un canvi de model en el festival, per fer un pas més. La crisi econòmica és l'excusa perfecta. Però Sunyer, desgranant el projecte que ha presentat pel futur –semblava que l'explicava més per als que eren a la taula que no pas al mitjans–, dibuixava un paisatge gairebé idíl·lic, sense posar-hi, però, números, perquè primer es tracta de saber on es vol arribar. Va ser una declaració d'intencions potent, amb la qual pocs no estarien d'acord, només cal tenir una certa visió de país i pensar en l'equilibri territorial. Ara bé, la pregunta és: obviarà Barcelona el seu recalcitrant centralisme –accentuat per l'actual titular de la conselleria, acusat de jacobinisme des d'uns quants sectors de la cultura del país– per deixar que a Girona i la seva àrea metropolitana es creï un centre d'arts escèniques d'influència europea? Ara vindrà quan m'acusaran de provincià o pagerol, però cal recordar en aquest punt qui són els grans damnificats de la política seguida a l'aeroport del Prat, a Barcelona, en permetre l'entrada de Ryanair, la línia aèria vital per als interessos de Girona i Reus, amb la connivència del govern català. Estic segur que en sentirem a parlar en el futur, de tot plegat.