Crítica
cinema
Cineasta ignorat
Una de les grans injustícies del cinema espanyol dominant és la marginació de Pablo Llorca. Les seves pel·lícules mai no han gaudit del tracte que mereixen ni per part de les institucions, ni de l'exhibició, ni de la major part de la crítica. Inassequible al desànim, però, Llorca continua en actiu després de vint anys, amb treballs cada cop més austers, en part per la falta de pressupost, en part per una tendència a la sobrietat i l'ascetisme que també caracteritza els seus personatges, sempre esquius i misteriosos.
I és que el cinema de Llorca no té res a veure ni amb el dels directors més avançats de l'Estat. Després d'una obra mestra com Jardines colgantes (1993), el fracàs de les obres posteriors l'ha portat a un estil narratiu cada cop més simple, despullat, però gens elitista: de fet, qualsevol espectador podria veure el seu nou film si no estigués viciat per la falsedat de gran part de les imatges contemporànies. Repàs de la història del comunisme espanyol des de la postguerra fins a l'actualitat, la pel·lícula és com un mosaic sobre les grans transformacions històriques mitjançant les mutacions personals, la lluita entre els que mai no renuncien als seus ideals i els que intenten seguir l'aire dels temps. El realisme expositiu que utilitza Llorca s'enfronta així a un estil introspectiu que aporta una gran riquesa de matisos al relat. I la complexitat del conjunt resulta aclaparadora: un dels millors films espanyols de l'any.