Per consumir

Canviaria alguna cosa a The Artist si s'hagués filmat en color i amb so? Jo crec que aquesta és la pregunta clau en enfrontar-se a la pel·lícula, una joguina que imita el cinema mut per explicar una història pròpia de l'època: l'arribada del so i tot el que va suposar. I també crec que la resposta és evident, que llavors el director hauria d'haver fet un esforç més gran per tal de mostrar tot el que el seu film sembla mostrar, des de la decadència dels actors més arrelats al mut fins a l'ascensió de les noves generacions, tot passant per una història d'amor que ens empassem molt bé amb aquestes imatges mimètiques i kitsch, però que potser no hauria funcionat amb una dramatúrgia més contemporània.

Perquè la contemporaneïtat de The Artist resideix només en la seva forma, en el desig de recrear un món perdut. Hazanavicius ho fa sense cap rigor, i el resultat és un galimaties. Som davant del que hauria filmat un cineasta de l'època? Llavors ni la planificació ni l'estructura resulten adients. O som davant del que filmaria un director d'avui respecte a aquells temps? Llavors la recreació és superficial i complaent, no hi ha distància. En qualsevol cas, The Artist és una pel·lícula amb una sola idea que a més no sap resoldre si no és en el territori de la nostàlgia. I quan arriben les millors escenes de la pel·lícula, semblen tan aïllades de la resta que queden diluïdes en un munt de seqüències insubstancials, embafadores, irreflexivament postmodernes.