Manu Barbié i l'alegria estètica
Un dia Manuel Barbié em va ensenyar a la rebotiga de la seva galeria un petit Miró molt desconegut, dels anys trenta, que és una de les peces més boniques que he vist mai del pintor. Aquella va ser una experiència estètica extraordinària i íntima, que se m'ha quedat clavada a la memòria. Barbié tractava l'obra com una petita joia, conscient de la seva exquisidesa i raresa. Per mi va ser tot un descobriment, un moment especial que he recordat sempre, però per ell tenir a prop aquell Miró i moltes altres obres dels grans mestres del segle XX era un fet simplement quotidià. És el dia a dia d'un galerista dedicat al mercat de gamma alta.
Barbié sabia que tenia una vida privilegiada. M'ho confessava fa escassament dos mesos quan el vaig entrevistar amb motiu de la reobertura de la seva galeria al carrer Consell de Cent de Barcelona (El Punt Avui, 24 d'octubre). Haver viscut envoltat d'art des de ben petit –era fill de l'antiquari del mateix nom– l'ajudava a viure. “L'art pot fer-te més bona persona i et pot ajudar a entendre certs misteris”, em deia. En aquests moments, però, l'art no ofereix explicacions a la mort de Manu en circumstàncies tràgiques, amb només 38 anys. L'art ni ho pot explicar ni tampoc l'ha pogut salvar. Manu Barbié es va acomiadar voluntàriament de la vida dimecres.
De petit Barbié preferia anar als museus que jugar al futbol. “Podia haver estudiat a Esade, però un professor em va advertir que no seria feliç”, explicava. Així que Manu va fer cas al seu cor i va endinsar-se de ple en el món de l'art, que ja portava dins del seu ADN. El 1999, es va afegir a la galeria familiar, fundada pel seu pare, però, ja en solitari, la va redirigir cap a les avantguardes històriques (amb una especial mirada cap a la fotografia) i els mestres espanyols del segle XX. Des d'aleshores la galeria Manuel Barbié ha donat a Barcelona incomptables alegries estètiques. Entre d'altres, havia organitzat exposicions monogràfiques de Man Ray, Jean Arp i Juan Gris (el seu pintor preferit), de collage dels anys vint i trenta, de fotografies de nus dels anys trenta, de dones pioneres de la fotografia... Sempre amb l'excel·lència com a marca de fàbrica. Contractava experts comissaris com a companys de viatge de la seva aventura com J.F. Yvars, Victòria Combalia, Arnau Puig o Juan Manuel Bonet i editava catàlegs de gran qualitat. Havia convertit en una tradició esperada les presentacions a la premsa de les seves exposicions, convertides en distesos dinars tertúlia, que ell, amfitrió feliç, gaudia com un més amb la seva eterna cara de nen i la seva mirada d'un blau transparent.
Malgrat el prestigi i els premis per la brillant trajectòria, Barbié també havia passat per la seva particular travessia del desert. Havia estat denunciat per haver exposat quadres falsos de l'avantguarda russa. Finalment, després de molts informes d'experts, Barbié va demostrar que eren acusacions infundades.
Passat el tràngol, l'octubre passat Barbié va decidir tornar al Consell de Cent, a peu de carrer, després d'estar sis anys en un pis del passeig de Gràcia i haver consolidat una clientela internacional que suposava un 80 per cent del seu mercat. L'exposició inaugural, Afinitats selectives, exhibia obres de Picasso, Braque, Gris, Calder, Miró, Tàpies, Juli González i Gleizes, entre d'altres. Magnífica, com sempre. Va anunciar que faria més exposicions que mai. Les pròximes havien de ser del Tàpies de Dau al Set i del fotògraf Edward Weston. Semblava molt il·lusionat: “Les coses em van millor que mai, tant que abans de cinc anys vull obrir galeria a Londres.”
La sobtada mort de Manu ha deixat mut el sector de l'art i els seus projectes, orfes. L'enterrament tindrà lloc demà a les 13.00 al tanatori de les Corts.
